El dret a triar com viure

M’estic acostumant a dir ‘el meu home’”, somriu la Montse. L’Abel l’observa content i diu: “Massa emocions aquests dies. Primer el casament, després tots els missatges de felicitació... i ara aquesta entrevista”. Han passat amb prou feines unes setmanes des que es van dir el “Sí, ho vull” al Saló de Cent de l’Ajuntament de Barcelona, la ciutat que els ha vist créixer i on han construït el projecte de vida que sempre havien somiat.

Una vida que han anat conquerint pas a pas, amb suports, sí, però també amb la llibertat de prendre les seves decisions. Els suports que reben de la Fundació Aura no en substitueixen l’autonomia; la fan possible. L’Abel (29) i la Montse (39) es van enamorar gairebé sense adonar-se’n fa cinc anys durant els entrenaments del Barça Genuine, un equip mixt de futbol integrat per persones amb discapacitat intel·lectual. “Em va canviar la vida”, assegura l’Abel.

Sens dubte que l’hi va canviar. Allà va acabar compartint converses i rialles interminables amb la Montse. El viatge que van fer amb l’equip als EUA va ser decisiu per saber que sentien alguna cosa l’un per l’altre: “Miami me lo confirmó”, ironitza l’Abel, en al·lusió a la cançó La gozadera .

La seva història d’amor va començar en un bon moment per a tots dos laboralment. Feia diversos anys que la Montse treballava per a una botiga del Barça, i l’ Abel aquell mateix any va aconseguir una feina al control d’accessos del mateix club. Un regal per a aquests dos culers.

“El cost de la vida és molt alt, i encara més per a les persones amb discapacitat, perquè moltes vegades no podem treballar a jornada completa”, exposa l’ Abel, la discapacitat intel·lectual del qual no li ha impedit que obtingués el graduat escolar ni que es formés com a auxiliar administratiu. Per la ­seva banda, la Montse, amb síndrome de Down, va iniciar un programa de formació professional bàsica per tal de facilitar la seva incorporació al mercat laboral que l’ha portada a treballar al Barça des de fa ja 14 anys.

“Amb oportunitats i suports poden construir una vida plena”, diuen a la Fundació Aura

Tot i que al principi es van estimar més mantenir la relació en secret, quan van decidir explicar-ho van rebre el suport dels éssers estimats. Dos anys després van fer un pas més i se’n van anar a viure plegats. “La vida ens va donar estabilitat emocional i també econòmica. Abans m’ho pagaven tot, i ara m’ho pago jo”, expressa l’ Abel. El jove està molt agraït tant a la seva mare com a la família de la Montse per “les facilitats que ens han posat”. Avui viuen en un pis que és propietat de la família de la Montse.

A casa es distribueixen les tasques de manera gairebé espontània. L’Abel explica que es proven d’ajudar mútuament i d’organitzar-se en funció dels horaris de cadascú. Paral·lelament, la Montse rep el suport domiciliari de la Fundació Aura de dos professionals una vegada per setmana. La resta la gestionen ells i una tercera companya que viu amb la parella.

Fa més d’un any al pare de l’ Abel li van diagnosticar càncer de pulmó. Poc abans que es morís, el jove va reunir el valor per preguntar-li si veia bé que es casés amb la Montse. “Se li va il·luminar la cara”, recorda. L’aprovació li va donar pau. “Almenys se’n va anar feliç i tranquil sabent que jo estaria bé”. Una setmana després, el pare es va morir.

Recorda amb dolor que la família no el va avisar per acomiadar-se’n en les seves últimes hores. “La meva família sempre m’ha sobreprotegit. Tinc una discapacitat, però també puc gestionar el dolor”.

Quan se’ls pregunta què admiren l’un de l’altre, tots dos triguen uns segons a respondre. “Hi ha moltes coses”, assegura l’Abel. Al final troba les paraules: “La Montse m’ha donat una segona vida”. Explica que, després que el seu pare es morís, ella va ser el suport que necessitava per continuar endavant. La Montse l’escolta i diu: “Sempre m’escolta i es posa al meu lloc. I jo em poso al seu”.

Aquesta parella amb discapacitat intel·lectual ha construït una llar i un projecte de vida

Maria Cabré, directora de la Fundació Aura, admet que poques històries els han emocionat tant com la de la parella. “Hi van arribar molt joves, cadascú amb una motxilla, i avui tenen feina, viuen de manera independent, han trobat l’amor i una xarxa d’amics. S’han convertit en referent perquè demostren que, quan hi ha oportunitats i suports, poden construir una vida plena i autònoma”.

La parella anima altres persones amb discapacitat a enamorar-se, treballar i viure la vida que decideixin. A més, vol que la seva història, avui extraordinària, serveixi per crear-ne d’altres. “Les persones amb discapacitat hem demostrat que ens podem casar, formar una família i tenir el que ens proposem. És complicat, però es pot”. Finalment, l’Abel llança una reflexió: “No hi hauria d’haver casos excepcionals. El que cal fer és normalitzar-ho”.