Bryn Terfel, l’altre tigre de Gal·les

Les últimes dècades, Tom Jones no era l’únic mereixedor del sobrenom del Tigre de Gal·les. El rei del soul podia ser una icona de la música popular, però el seu paisà Bryn Terfel era un gegant de la clàssica. La seva fabulosa carrera no ha tingut, però, el ressò merescut als coliseus operístics del territori espanyol. De fet, no ha fet mai cap òpera al Liceu, només un parell de concerts en el canvi de segle. I al Palau hi va debutar fa sis anys. Terfel, però, ha tingut pocs rivals com a baríton de gran veu.

Va començar sent associat a personatges mozartians, com Figaro, Leporello i Don Giovanni –històric és el seu duo de Papageno i Papagena amb Cecilia Bartoli–, però no va trigar a fer papers més pesats per a la seva veu de sota-baríton. Ara, als 60 anys, la seva musicalitat continua ferma però pateix l’ appoggiatura i la veu recorre de vegades a empentes. Tant és. El charme de Terfel no caduca.

Terfel va viatjar amb compositors gal·lesos de fa un segle per les profunditats agrestes del seu país

Acompanyat de la seva dona, l’arpista també gal·lesa Hannah Stone, i de la pianista Annabel Thwaite, una artista nacional que per a la BBC va gravar, per exemple, la banda sonora de la sèrie Emma , sobre el clàssic de Jane Austin, el baríton va tornar ahir al Festival de Peralada, una plaça en què va debutar el 1990 amb una Sansón i Dalila que el va unir a Josep Carreras, tal com va recordar als seus comentaris al públic, quan va conèixer també Montserrat Caballé i Joan Pons, que en aquell moment feien Viva la Mama! . I arribava amb un pa sota l’aixella: un programa de cançons gal·leses de què calia esperar fanfarroneria i malenconia per igual.

A Peralada li encanta propiciar experiències musicals insòlites, i aquest programa era per si mateix un insòlit atreviment, alhora que una oportunitat per normalitzar la cultura dels pobles d’Europa, ja que allà hi havia els autors gal·lesos del segle XX i finals del XIX, com Idris Lewis, que obria el recital, o Owen Williams. Aquest compositor autodidacte es va arribar a convertir en prestigiós professor de música, i va atreure alumnes de tota la vall de Nantlle a casa, a Nant i Glyn. D’ell va cantar Terfel la tendra melodia Sul i Blodau , amb lletra del poeta Eifion Wyn, que la gent entonava a tall de cançó de bressol el dia de Rams.

Amb el tarannà d’home tranquil a qui agrada vestir amb camisa de llenyataire –a Peralada la va canviar per armilla i americana de vellut–, Terfel va desgranar un repertori basat en la tradició. En una vetllada empordanesa amb tempesta, el deix gal·lès –llengua celta que va créixer a la Gran Bretanya a partir de les britòniques que ja es parlaven abans que arribessin els romans i els anglosaxons– acompanyava un viatge per les profunditats de Gal·les, les seves recolzades agrestes i les seves floretes.

Van sonar cançons d’anònims d’evocadora bellesa, i també d’ Ivor Novello, un famós showman d’inicis del s. XX, de qui Terfel va proposar Meghan i Enric de cantar un tema al seu casament... “però no els va agradar”, va dir.

El primer èxit van ser les Salt Water Ballads de Frederick Keel. I després l’arpista es va confessar instrumentista del príncep Charles, “igual que John Thomas ho va ser de la reina Victòria”, va dir, abans de continuar lliurada al folklore gal·lès.

Terfel es reservava per a la segona part els Schubert, Schumann i Wagner, que van resultar desarmants, especialment als pianissimi de Litanei auf das Fest Aller Seelen. L’excusa eren les estrelles de la nit, i així van arribar Wie Todesahnung...   O du mein holder Abendstern de Tannhaüser, i el Stars de Les miserables de Jean-Michel Schönberg. El públic va gaudir encara de més amb els bisos: If I were a rich man, d’ El violinista a la teulada , on va treure el seu bis teatral i va estar especialment descompassat. I per a sorpresa... la gran dicció castellana en un inesperat Concierto de Aranjuez . Sí, sí...