Campió i gregari

Quan falten 60 quilòmetres per a la línia de meta, potser el dia més dur de la història del Tour, amb quatre ports de categoria especial i 5.400 metres de desnivell, una cosa mai vista, Tadej Pogacar es queda sense equip. Tim Wellens, Adam Yates i Felix Grosschartner, escuders habituals, s’havien deixat la pell a la Croix de Fer i al coll del Télégraphe, dos colossos dels Alps, i van dir prou. Al geni eslovè, tot i això, no el preocupa la seva condició de líder, completament anestesiats tots els rivals gràcies a la seva repetida i indiscutible superioritat. Però al davant hi continua escapat l’espanyol ­Juan Ayuso, que en un atac d’orgull va decidir donar la cara en el dia més dur, fins i tot a risc d’acabar completament destrossat. L’avantatge del grup d’escapats, on també hi havia Richard Carapaz, finalment guanyador de l’odissea que va suposar el dia, Sepp Kuss i Jay Hindley, superava els cinc minuts. Per això, l’amenaça cap al podi del mexicà Del Toro, el seu protegit, era real. En el passat companys, Ayuso és gairebé un enemic per a l’ UAE després de l’adeu incòmode. Quedaven per pujar el coll del Galibier, el coll de Sarenne i la cara b d’ Alpe d’Huez. Per això Pogacar va assumir el paper de gregari i durant 40 quilòmetres va sostenir i va reduir la distància. El dia que conqueria virtualment el cinquè Tour de França per convertir-se en una de les cinc llegendes més importants de la Grande Boucle, Pogacar no va dubtar a rebaixar-se ni a viure més preocupat pel seu company que per presumir la seva enorme condició.

De fet, després de 20 dies de batalla i quan faltava l’última etapa, que suposarà la seva coronació a París, l’eslovè va conquerir virtualment el cinquè Tour de França. Amb això, passarà a formar part del grup reduït de gegants de la cursa. Als 27 anys, igualarà la xifra dels cinc títols que només havien aconseguit Jacques Anquetil, Eddy Merckx, Bernard Hinault i Miguel Indurain, un club reservat per als corredors que van marcar una època. Tot i que, més enllà d’això, la conclusió al Tour és que l’autoritat amb què ha dominat l’edició del 2026 li permet pensar que el sisè és una possibilitat real.

A més de Pogacar, el protagonista indiscutible del dia de llegenda d’aquest Tour va ser el colombià Richard Carapaz, un corredor indomable, elogi del ciclisme de soca-rel i punt d’honor. El d’ Education First no es va rendir mai, tot i que tenia menys motor que el nord-americà Sepp Kuss, però la seva persistència i la fe que un cop més va demostrar amb tot en contra li van acabar atorgant el triomf. Dues caigudes del de Visma al descens abans de l’última pujada a Alpe d’Huez quan tenia el triomf a tocar, van regalar la segona victòria en tres dies per a Carapaz, que ahir també va sentenciar a favor seu el mallot de punts de la muntanya.

Els més de sis minuts perduts el dia previ van esperonar l’espanyol Juan Ayuso, a qui el Tour definitivament se li ha fet llarg. Veure’s tan lluny a la classificació general van remoure alguna cosa al de Lidl, que en un gest valent es va responsabilitzar per formar l’etapa del dia en contra de molts equips. “Rendir-se no és mai una opció”, va reconèixer després a la meta. Contra tot pronòstic, va poder obrir camí amb un grup de 15 corredors ple de caçadors d’etapes. El desenllaç de l’etapa no el va afavorir, ja que després de viure al límit durant tot el dia, es va quedar a la pujada al Galibier, sostre d’aquesta edició amb 2.642 m sobre el nivell del mar, va connectar al descens, però es va quedar definitivament al coll de Sarenne.

L’eslovè és virtual guanyador de la cursa després d’una jornada en què va defensar el tercer lloc de Del Toro

Al darrere, Pogacar va agafar les regnes durant 40 quilòmetres fins que quan faltaven 20 km per la meta el Decathlon va llançar un envit i es va posar a estirar el grup dels preferits. La proximitat del podi, tot just 16 segons al darrere de Del Toro, obligava el gairebé adolescent Seixas a provar-ho. Però la seva aposta va durar molt poc, i al primer atac de Del Toro el francès va perdre la roda dels millors. Pogacar hi va tornar a treballar perquè el mexicà assegurés el tercer esglaó del podi, sempre amb Evenepoel, segon de la cursa, com a espectador d’excepció.

Al davant, la batalla pel triomf s’havia convertit en una carnisseria. Hindley va atacar en el seu moment, també Carapaz, però va ser Kuss el més fort al Sarenne. El nord-americà va obrir una distància de 15 segons, però va arriscar massa als trams de descens i ho va acabar pagant amb dues caigudes sense conseqüències, però que el van allunyar del triomf. Un altre cop per al Visma, que des de la victòria a Barcelona no ha deixat d’encadenar notícies negatives en aquest Tour.

Va guanyar Carapaz, i després de Carapaz va arribar Evenepoel, que amb una mica més d’ambició podria haver disputat la victòria d’etapa. Més tard, gairebé de bracet, Pogacar i Del Toro reien a cor què vols. Plegats, com a Barcelona. Un altre cop ajudant el líder i totpoderós jerarca del Tour al seu protegit. Fins a la meta el va empènyer en una altra escena inèdita i inoblidable.

“Juan [Ayuso] ens ha posat pressió quan se n’ha anat al davant”, va reconèixer Pogacar, que va dir que va arribar a la meta “amb la pell de gallina” per haver-hi arribat amb Del Toro. El mexicà, per la seva banda, va dir que estava “emocionat i agraït amb en Tadej. És una cosa mai vista. No havia sentit mai tanta pressió com avui”, va assegurar.

Ayuso va mostrar valentia formant la fugida del dia, tot i que no va poder mantenir el ritme dels escapats

Finalment, Pogacar va llançar un missatge sobre el futur: “No ho continuaré fent durant gaire temps, i l’Isaac [Del Toro] ha demostrat el potencial que té. No li volem posar gaire pressió, és jove, té talent i sí que m’agradaria que fos el meu relleu”.