Trump i Xi sacsegen el món

L’hemisferi occidental es ­prepara per a la pausa de l’estiu amb unes temperatures més altes del que és normal. I no només per les encadenades onades de calor. L’aturada de l’estiu arrenca amb la principal ruta de transport d’energia, l’estret d’ Ormuz i cada vegada més el mar Roig, pràcticament bloquejada i amb la primera potència mundial, els EUA, bombardejant el país que la controla, l’Iran. L’Iran, al seu torn, replica amb atacs als països aliats dels EUA. Donald Trump manté els atacs després del fracàs de l’efímer acord d’alto el foc que va naufragar a principis de juliol.

Una lluita contra el temps en què Trump té un abisme polític a les eleccions de mig mandat del novembre, quan la inflació i el cost de la vida hi tindran un paper clau. A més, la guerra pot acabar forçant pujades dels tipus d’interès: abaixar-los ha estat la seva obsessió durant els seus dos mandats.

Oficialment, l’Administració nord-americana diu que ha gastat en la campanya de l’ Iran 37.500 milions de dòlars, fa ja gairebé cinc mesos, tot i que fonts independents asseguren que la xifra és molt més alta, d’uns 100.000 milions; a un ritme de 1.000 milions addicionals cada dia. Lluny encara del dispendi de les grans guerres dels EUA a la zona, però això encara no s’ha acabat.

Per la seva banda, l’aiatol·là Mojtaba Khamenei s’enfronta al deteriorament creixent d’una economia que ja estava molt deprimida i que podria desintegrar el règim. Si Trump es retira per salvar la situació al novembre, un desenllaç possible, el resultat seria un Iran reforçat com a invencible potència regional. Si la campanya es manté, en línia amb el que vol l’israelià Benjamin Netanyahu, l’impacte a tota la zona pot ser enorme.

Com si no n’hi hagués prou, mentre continua amb els bombardejos, Trump ha reobert la guerra comercial amb altres aranzels generalitzats. Encara no se sap si per consideracions d’estratègia econòmica o com a recurs propagandístic per difuminar davant els votants els seus flagrants fracassos al Golf. Al cap i a la fi, ha construït la seva plataforma política, que li ha donat dues victòries electorals, sobre la base de promoure el rebuig i el xoc amb el món exterior.

El xoc exportador xinès 2.0 pot provocar el tancament del món als seus productes

També hi ha al còctel la reacció irada, un dels seus trumper tantrums ( trumprabiada), a l’última multa de la UE a Google. No s’ha d’oblidar que els EUA reben més ingressos de l’exterior per intangibles com la propietat intel·lectual i els serveis tecnològics que per la venda de mercaderies i productes materials. És un element clau per veure la coherència de les decisions dels responsables econòmics nord-americans. I com a complement necessari, matar qualsevol possible competència a les seves companyies tecnològiques, de telecomunicacions o de defensa. Això explica la gran fixació amb les rivals xineses que ofereixen productes equiparables i a les quals els EUA imposen que els seus socis tanquin les portes.

Xi Jinping, el president xinès, a més de la batalla amb Trump, també té els seus propis problemes. Una economia que funciona al ralentí, dependent d’injeccions públiques, és a dir deute, i sobretot de les exportacions a la resta del món, mentre s’aplica en la reducció de la competència de les empreses externes al seu propi mercat. Això últim és una causa originària del xoc amb els EUA.

I si no creix deixarà d’ascendir en la jerarquia mundial, tindrà més dificultats per sostenir la seva creixent zona d’influència al seu entorn geogràfic i deixarà de ser un rival per als EUA. El problema de la Xina és que ha construït la seva puixança sobre una inversió industrial ingent que ha creat una capacitat enorme de producció que, tot i això, la seva població només pot absorbir en una petita proporció.

Els extraordinaris guanys de productivitat de la seva economia no beneficien, de manera molt desproporcionada, la majoria dels xinesos. Per això consumeixen proporcionalment molt poc. Juntament amb els ajuts públics, són l’altra gran subvenció encoberta a la competitivitat mundial dels seus productes. No paga els treballadors d’acord amb la seva veritable aportació al producte nacional. Les vendes internes són un percentatge molt baix de la producció total, i els preus cauen. L’exterior és la salvació contra l’estancament. El 2015, la Xina va exportar 900.000 vehicles. L’any passat, entre set i vuit milions, segons les categories que s’incloguin al càlcul.

Però el discurs oficial del Partit és que aquesta puixança exterior es deu al fet que la seva indústria és més competitiva i descarta parlar dels seus desequilibris interns i dels ajuts públics que injecta a la seva indústria. El problema és que, a diferència del primer gran xoc mundial dels productes xinesos, l’actual inundació, la 2.0, ara abraça molts més sectors i dels que tenen caràcter estratègic. Des d’algunes energies alternatives fins als automòbils elèctrics. Però la capacitat d’absorció de la resta del món arriba al límit. En una dècada, el dèficit comercial europeu amb la Xina ha passat dels 145.000 milions als 365.000, un desequilibri insostenible i que continua creixent malgrat les primeres mesures aranzelàries aprovades per la UE.

Trump vol suprimir la competència mundial als seus campions nacionals tecnològics i financers

El problema de la Xina és que durant aquestes dècades de prodigiós creixement i desenvolupament ha operat al si d’un sistema que té al cim de la piràmide els EUA, i els EUA no volen cedir la posició. I la pressió comercial xinesa sobre la resta del món en causa el rebuig creixent i amenaça de tancar-li les vies per continuar progressant. L’un i l’altre, Trump i Xi, sacsegen el món de mala manera.