Aniversari d’estiu

Xancles, banyadors, arròs i brindis. Un aniversari de platja. Panxes generoses per manca d’esforç o de resultats, malgrat els esforços d’alguns. Calbes, canes, bosses als ulls i d’altres destrosses atribuïbles a la causa més natural de totes: el temps. Cervesa i Mediterrani. Però al natural i sense la impostada perfecció de l’anunci més celebrat de l’estiu. Del bolquer a la maduresa sempre a la mateixa cordada. La colla de tota la vida.

L’Estany. La mateixa mar en la que vam aprendre a surar, alguns fins i tot a nedar, quan els socorristes eren només personatges televisius i la bandera vermella no prohibia el bany, doncs no era més que el drap dels comunistes. Llavors les platges eren només nostres. Ara les compartim amb gents d’Instagram vingudes de totes bandes. La bellesa dels llocs també paga un preu quan surt de l’armari: les ganes de grapejar-la de qui no l’entén ni ho pretén, doncs només aspira a penjar-la a les xarxes.

En els pobles de mar es beu més del compte. Potser és una herència dels pirates

L’aniversari circula pels camins de sempre. Ens sabem de memòria els pecats, els defectes, les virtuts. Som, per dir-ho d’alguna manera, la mateixa essència repartida entre diferents cossos. Caràcters oposats i vides dispars, però que van mamar la mateixa sal i les mateixes cales. Compartim ancora, encara que cadascú aguanti el seu cap. L’amistat que naix als parvularis obliga a una exigent nuesa de tots amb tots. Res a descobrir-nos, doncs tot ha estat permanentment a la vista. Privilegi i condemna. Incomprensible per a qui no disposa del patrimoni humà que amarra a un lloc.

El regal d’aniversari és un kayak. Qui el rep està en edat de plantar-li encara cara a Cronos. Una espenteta per a que treballi els músculs del tren superior i mantingui ferms els pectorals. I un accelerador del bronzejat que, a dir veritat, no necessita; doncs la seva aparença ha estat sempre la d’un fals turc.

Petons, fotografies i converses a crits. El guirigall de sempre. En els pobles de mar es beu més del compte. Potser és una herència dels pirates, que al golf de Sant Jordi van fer de les seves fins al primer terç del segle XIX.

Esgotada la set, i les forces, cadascú retorna a sí mateix i a les seues coses. Tot i que això sigui només un dir, doncs les mans que s’aferren de xiquet ja no s’amollen mai més. Per a bé i per a mal.