La Barcelona indesitjada

La ciutat dels prodigis, com va definir Barcelona el gran Eduardo Mendoza, també té defectes. Alguns venen del caràcter mil·lenari de la ciutat i poca cosa s’hi pot fer. Però d’altres sorgeixen de la tossuderia d’alguns dels seus dirigents que exerceixen un aire de superioritat perquè creuen que no s’equivoquen mai. La Vanguardian’ha explicat dos exemples aquest cap de setmana. Són dues actuacions que han tingut efectes molt negatius que o bé no es volen reconèixer o, si s’admeten, ningú no hi posa remei.

El primer cas és el de l’anomenada norma del 30% que obliga qualsevol promoció d’habitatge que es faci a Barcelona a destinar aquest percentatge a pisos socials. Després de vuit anys de ­vigència d’aquesta norma, només s’han aconseguit 34 habitatges assequibles, quan l’objectiu era obtenir 2.640 pisos. Aquesta llei ­municipal fracassada ha tingut un efecte encara pitjor perquè ha foragitat la construcció de pisos a la ciutat cap a l’àrea metropolitana. I tot això ha passat en el moment més greu de la crisi de l’habitatge tan esbombada pels partits polítics. Per què no es canvia aquesta norma? Per l’obsessió dels impulsors i per tàctica política dels que poden ajudar a modificar-la. El PP va oferir una oportunitat al ple de divendres, però ningú no els va donar suport. Hi haurà una altra ocasió? Diuen que la proximitat de les eleccions locals fa impossible un acord. Impresentable.

L’altre cas també està relacionat amb la crisi de l’habitatge. El 2022 es van convertir quatre quilòmetres del carrer Consell de Cent en una via verda, saltant-se la llei urbanística, com han ­confirmat diverses sentències judicials. L’operació ha tingut una conseqüència molt negativa perquè ha gentrificat els veïns i els comer­ciants que hi vivien. N’és una prova que l’eix verd ha ­duplicat el preu dels habitatges i dels lloguers i ara és un dels ­carrers més cars de Barcelona. Algú va pensar en aquest efecte? Sí, però no van voler escoltar i ara la situació és irreparable.

A la pròxima campanya ­electoral ningú no assumirà l’autoria d’aquests efectes indesitjables que han causat a Barcelona i veurem com els seus autors es trauran de sobre les culpes de la crisi de l’habitatge.