De mares i filles

A mesura que l’ambient refresca una mica, els ànims es van caldejant a Peralada quan se sent des dels voltants dels jardins del Castell el soroll meravellós de les excavadores, indici que les obres per aixecar el nou auditori per fi han començat. La tercera generació de la família Suqué-Mateu aposta per recuperar la dimensió del festival que els va llegar la seva àvia, Carmen Mateu. El nou Espai Escènic –s’ anomenarà així– per a un miler d’espectadors serà una realitat.

Ningú no s’atreveix a parlar de timing i molt menys a fixar cap data per a l’acabament de les obres, però, després de quatre anys oferint grans figures a un públic reduït de 200 persones, aquest certamen compromès amb la música i les arts escèniques està a punt –potser l’estiu que ve– de recuperar la seva raó de ser: una exquisida venue d’estiu a l’aire lliure.

Se senten excavadores als jardins del Castell: les obres per al nou espai escènic han començat

I, si les regnes d’aquest festival han anat passant de mares a filles –de Carmen Mateu a Isabel Suqué i ara a Julia Reger–, res més oportú per posar aquest amor filial en relleu que l’estrena absoluta de Diario di una madre , un dietari imaginari que pren forma de cicle líric de 14 cançons en italià i que repassa el procés vital d’una dona des de l’embaràs, quan sent la presència de la filla, fins que s’acomiada del món i vol un dia sencer amb tu / per viure’l com si no passés res / un només, no demano gaire (en la traducció al català ). 

El nou encàrrec de Peralada a aquesta mena de germans creatius que són el compositor Alberto García Demestres i la dramaturga Cristina Pavarotti va arribar ahir al seu zenit en aquests darrers versos – Escoltar la teva rialla plena / mirar als teus ulls / els canvis de la llum / per tota la foscor que ha de venir...– . Els interpretava una Sabina Puértolas torturada per l’exigent partitura de Demestres. Tant la soprano saragossana com Rubén Fernández Aguirre al piano es van entregar a l’evocació poètica dels textos de la filla del mític Pavarotti, explorant la maternitat (quan el piano sona a líquid amniòtic), i altres fases de la vida de la filla, amb textos naturalistes i sense contemplacions, d’una honestedat rampant...

 Cançó de bressol per a nena voraç , es titula la segona cançó. Te la deixo com està , és una altra cançó, sobre l’“ancestral fúria organitzadora a l’habitació d’una preadolescent”. Després arriba l’enamorament de la jove: Et voldria dir / el poc que t’he de dir. / L’amor que val no fa descomptes.. . Més tard arriba el moment que se’n va de casa, el balanç, la nostàlgia... O la destralada física de la menopausa: Les nostres mares ens ho han callat... 

Puértolas, intensa, feia el seu propi viatge. I va acabar entre llàgrimes, abraçada al pianista. El seu desmesurat ús de vibrato i del drama a l’estil de Medea l’havia deixat esgotada. Però Demestres ho vol així.