Joan Massagué, doctor en Bioquímica i oncòleg; dirigeix l’ Sloan Kettering Institute: “La metàstasi adormida trigaré anys a resoldre-la, però vaig bé”

Per què és oncòleg?

Vinc de tradició familiar farmacèutica i em vaig llicenciar en Farmàcia, però em va apassionar el laboratori i em vaig doctorar en Bioquímica. El meu pare va morir de metàstasi cerebral d’un càncer de ronyó. Tots tenim algú proper...

Però no tothom es fa oncòleg.

Jo als noranta investigava un procés fonamental, la via TGF beta, que intervé en el desenvolupament cel·lular...

I en el càncer?

Vaig posar cert ordre conceptual en la seva descripció, però mentre veia que el tumor del ronyó del meu pare s’havia estès al cap...

No era una metàstasi?

Em va plantejar moltes preguntes: què és estendre’s?, com s’estenen cèl·lules que normalment no tenim allà?, per què?

Va voler contestar-les?

Em vaig quedar amb aquelles preguntes al 1992 i al cap de deu anys em vaig dir que era el moment de llançar-se a respondre-les. I em vaig dir que és el moment perquè veia tecnologies que permetien respondre a preguntes normals, lògiques, sobre la metàstasi.

Ningú no les hi havia fet abans?

El 90% de les morts per càncer eren per metàstasi, però als investigadors els semblava too difficult; too complicated.

I va aconseguir un progrés enorme. Què queda per descobrir?

Avui el més difícil de resoldre és la metàstasi adormida. Quan es diagnostica un tumor i encara no s’ha estès en forma de metàstasi el pacient sol creure que les notícies no són tan dolentes...

Hi som a temps?

Això creuen molts pacients. Quina alegria! Ja m’han tret el tumor i no s’estén, però si no s’estén... per què em donen químio, ràdio...?

Per què?

Pensi una mica. Si ha tingut un tumor al seu cos, al seu òrgan, durant mesos o anys potser, què ha estat fent aquest tumor durant tot aquest temps? Deixar anar milers de cèl·lules cada dia; la immensa majoria moren, però no totes.

I continuen sent una amenaça?

Algunes surten del tumor i de seguida ja estan infiltrant-se en un altre òrgan. La majoria moren, però no totes; algunes s’instal·len allà, i això explica que, al cap de dos, cinc o vint anys, aquell càncer que li van extirpar ha sortit als ossos o al cap. La sembra ja estava feta.

Per què triguen tant a reaparèixer?

Van sortir del tumor fa, per exemple, cinc anys, però continuaven vives allà? No es dividien? O es dividien molt poc? No estan creixent, però un dia, per raons que desconeixem, es llancen a créixer i llavors ja sabem què passa.

Es fa vostè més preguntes?

Quines són aquestes cèl·lules de cada receptor? Totes poden créixer o només algunes? Quines? Què necessiten? Què fan mentre estan adormides? Estan realment adormides com si fossin fòssils del juràssic, o estan molt vives i molt actives, o simplement no es divideixen, però estan fent coses? Quines coses? D’aquestes coses, quines són vitals per a elles?

Quina pregunta l’intriga més?

Quan responguem a l’última pregunta sabrem amb què tractar-les per eliminar-les i segurament serà un medicament relacionat amb els que fem servir per tractar ja la metàstasi que creix, que és agressiva i es veu al TAC.

Es podrien veure les cèl·lules disseminades i “adormides” abans que ataquin?

El camp de golf més cuidat del món no té males herbes, però llavors de males herbes segur que en té. Hem d’eliminar les llavors.

Com?

Aquest és el meu últim capítol científic i hi soc enmig. Trigaré a resoldre’l uns anys, però està anant molt bé.

El càncer és genètic?

Quan parlem de genètica i càncer, hi ha dos capítols separats. Un és que el càncer és una malaltia que sorgeix de mutacions genètiques. Són necessàries però no suficients perquè un tumor es desenvolupi, i vostè vol saber com influeix la genètica heretada...

D’algun parent potser amb càncer.

Doncs aquesta genètica té un pes, però el que hi ha és més o menys predisposició al càncer. Per començar, recordi que el càncer són 400 malalties diverses, però les propensions genètiques que es van descobrint són al de còlon, de mama, d’úter...

Herència és propensió, no condemna?

En altres d’aquestes malalties l’impacte de l’herència és molt feble i és més postgenètic o extragenètic, per influència mediambiental.