Llatins que no estimen el llatí

No s’ha fet públic quina era la llengua habitual que tenien els 92 alumnes que van quedar exempts de l’avaluació PISA a Catalunya per no dominar el català. No se sap si era el castellà, l’àrab, el xinès, l’urdú, l’amazic; encara que se suposa que els primers, fins i tot venint de Llatinoamèrica, tenien avantatge. O no. En general no s’estudia llatí a l’escola als països de l’Amèrica Llatina.

Tampoc Europa no pot presumir de garantir el futur d’aquesta assignatura en itineraris d’humanitats, però qui més qui menys té clara la idea de l’arrel llatina de les llengües romàniques i hi veu la utilitat tot just travessar la frontera del seu país o de la comunitat autònoma. I també amb l’anglès, ja que un 60% del vocabulari li ve del llatí, sovint via el francès normand.

Aquesta tradició d’estudiar llatí a secundària no es va consolidar igual a Llatinoamèrica. El terme en si, Amèrica Llatina, és relativament jove. Apareix al segle XIX i el popularitzen intel·lectuals francesos i llatinoamericans per distingir l’Amèrica de parla espanyola, portuguesa i francesa de l’ Amèrica anglosaxona. A Napoleó III això li va anar de primera durant la seva intervenció a Mèxic, per poder presentar França com una nació llatina amb afinitat cultural. Després el terme el van adoptar pensadors i governs llatino­americans amb un significat més ampli: era una identitat cultural compartida.

Molts llatinoamericans no estan –tret d’honroses excepcions– en la sintonia de parar l’orella quan senten parlar català

Un segle i mig després, el gran corrent migratori és en sentit contrari. I molts llatinoamericans de països de parla hispana que arriben a Catalunya no estan –tret d’honroses excepcions– en la sintonia de parar l’orella quan senten parlar català. Al contrari, els xoca, els molesta fins i tot. Reivindiquen haver aterrat en sòl espanyol, de ser a la mare pàtria on tenen garantida una identitat cultural compartida.

Allò de l’Europa dels pobles i les llengües derivades del llatí els pot sonar a xinès. I sens dubte, per molt que siguin hereus de l’antiga Roma a través de la península Ibèrica, no hi solen sentir una connexió especial, ni amb la llengua que parlaven al Laci. De fet, més d’un es pregunta a què treu cap això de fer ús –també als seus països– dels números romans. I a la més pintada et fan la prova del nou: “Tu com tradueixes en romans 9.999?”.

Aquesta és bona. I el ciutadà europeu mitjà no l’ha vist arribar per l’ Atlàntic. Resposta: no hi ha una representació única en la notació clàssica per a aquest nombre. El sistema arribava fins al 3.999: MMMCMXCIX. Per a nombres més alts recorrien, per exemple, al vinculum, la barra barret que multiplica per mil el valor de la lletra. Devien estar bojos aquells romans, però cavalquem tots sobre la seva mateixa llengua.