Una ascensió amb vestigis de la Guerra Civil

Amb 2.633 metres, la muntanya de Campirme no és la més alta de la zona, es veu superada pel Ventolau, de 2.851, el Pic dels Tres Estanys (2.755) i la Coma del Forn (2.683), però la mida no és el més rellevant. Aquest cim ho té tot. Estanys amb llegenda, una esplèndida vista de 360 graus i vestigis de la Guerra Civil que conviden a rememorar històries del passat. Durant l’ascens només ens trobem amb una excursionista que es dirigeix a la Coma del Forn, l’itinerari de la qual coincideix en la primera part amb el nostre, concretament fins l’estany de Mascarida. “Si em queden forces, després enllaçaré amb el Campirme”, ens diu quan s’acomiada. Hi ha ben poca gent a mitjans de juliol en aquest enclavament del Pallars Sobirà; la tranquil·litat és un altre plus.

Cap a les 7.40 h sortim del refugi de la Pleta del Prat, a 1.716 metres, al costat de l’estació d’esquí de Tavascan, de propietat municipal i que està a punt d’acabar la remodelació per posicionar-se com una destinació de turisme d’alta muntanya durant tot l’any. En una ampliada terrassa s’hi han col·locat plafons informatius que expliquen els itineraris per coronar els diferents pics de la zona. Marc Garriga, director del parc natural de l’ Alt Pirineu, i el nostre guia al tercer capítol d’aquesta sèrie, explica que l’itinerari està marcat en bona part amb pintura groga. Comença al terme municipal de Lladorre, municipi a què pertany Tavascan, i entra al de la Guingueta d’Àneu per coronar el cim.

La llegenda diu que les aigües del bucòlic estany del Diable van devorar un ramat d’ovelles

Comencem a caminar deixant el torrent de Mascarida a la nostra esquerra en direcció a les Pletes de Gavàs, a més de 2.100 metres, on un petit ramat d’eugues amb les cries s’acosta dòcilment a nosaltres. Aquí i en altres destinacions del Pirineu lamenten que aquest estiu hi ha poques pastures per la falta de pluja els últims mesos. A prop dels èquids hi emergeixen les restes d’antigues cabanes de pastor i també una pleta per als animals. “Els soldats republicans del Batalló de Muntanya Pirinenc que es van instal·lar en aquesta muntanya van utilitzar aquestes construccions per aixoplugar-se, al cim en veurem més”, avança Garriga.

Seguim fins a l’estany de Mascarida, que, a diferència d’altres del Pirineu, no té verons ( Phoxinus phoxinus).   Aquest peix diminut utilitzat il·legalment com a esquer viu per a la pesca de truites deteriora la qualitat dels ecosistemes lacustres i provoca la pèrdua de transparència de l’aigua. Afortunadament, el de Mascarida és fora de perill, també la veïna llacuna del Diable, d’un temptador to blau. “La llegenda diu que aquesta és la porta a l’inframon. Expliquen que en el passat advertien els pastors que no deixessin dormir les ovelles aquí, que es quedessin més avall, a les Pletes de Gavàs, altrament a la nit sortiria el dimoni i se les emportaria”, explica Garriga. El relat popular, amb versions diverses, assenyala que algú que va fer cas omís dels avisos va patir la pèrdua del seu ramat engolit per l’aigua seguint el diable, en forma de boc.

Un entorn de gran bellesa i la conversa amb Garriga fan que gairebé sense adonar-nos-en arribem al cim, poc després de les 11 h i després de salvar 917 metres de desnivell positiu. En una mena d’ avantcim ja descobrim les restes de diverses construccions on es protegien soldats republicans. “Aquí no van entrar mai en combat, eren als pobles però tenien campaments a la muntanya i aprofitaven les cabanes de pastor. Molt a prop, davant mateix, a les Penyes Negres, a 2.436 metres, hi havia els franquistes, i es vigilaven mútuament”, assenyala Garriga.

El Campirme corona la serra del mateix nom, on destaquen barraques, trinxeres, parapets i altres estructures militars. Nosaltres intuïm el que sembla un niu de metralladores, però l’historiador d’Esterri d’Àneu Oriol Riart, en una posterior consulta, ens indica que en tot cas es tractaria d’una espitllera. “El pic de Campirme va fer de frontissa per als republicans, hi van ser de l’abril del 1938 al gener del 1939, pujaven i baixaven als pobles”, afegeix Riart, autor d’ Érem feres , una investigació que recull les pors i les inquietuds de 39 combatents plasmades als seus diaris personals.

El Pallars és una mena de museu a l’aire lliure de la Guerra Civil. Pujar pics i travessar el Pirineu cap a França és una manera de reviure els duríssims episodis que es van viure fa gairebé nou dècades. Passegem pel Campirme un dia de mitjans de juliol amb molta visibilitat i, a més del proper Penyes Negres o del Montalto, bastions franquistes, també atalaiem un festival de cims. De la Pica d’Estats al Mont-Valier, els Besiberris, la Maladeta, l’ Aneto o el Monteixo, resumint-ho molt.

Al Marc Garriga li porta records el Front del Pallars. El seu avi, Gonçal Lujan, amb 17 anys, va viure la Lleva del Biberó i el juliol del 1938 va combatre a la batalla de Baladredo, pic de més de 2.000 metres de Llavorsí, on va perdre diversos amics. El febrer del 1939, el Batalló de Muntanya Pirinenc va afrontar penoses adversitats en la ruta de l’exili per ports del Pallars, com el de Colatx.

Descendim desfent el camí de pujada fins al coll de Mascarida, des d’on anem en direcció al Tuc de la Cima, que ha estrenat un nou mirador. Arribem de tornada al refugi abans de la una. Molt a prop, al restaurant de les Bordes de Graus, exhibeixen material que van deixar els soldats: un casc, raquetes de neu i un full volant emmarcat que cridava a lluitar per la llibertat.