Adrià Ballester, fundador de The Free Conversations Movement: “La vida és el resultat de totes les converses que tens”

Estava malament a la feina i malament amb la meva parella. Tenia 21 anys. Un dia el cap em va dir una cosa molt lletja. Vaig agafar les meves coses i me’n vaig anar.

Va deixar la feina?

Sí. Aquell dia, en lloc de tornar a casa, vaig anar caminant fins a Collserola. Em vaig treure els auriculars, em vaig quedar sense música i sense pensaments, mirant la ciutat. Feia molt de temps que no parava.

I què va passar?

Va aparèixer un home gran, enorme, amb una barba llarguíssima. Vaig pensar que era el Pare Noel, però es deia Ramon. Va ser molt fàcil parlar amb ell perquè no el coneixia i probablement no ens tornaríem a veure.

Li va explicar què li passava?

Sí, i em va dir: “Tu no estàs descontent amb la vida, estàs descontent amb la vida que portes”. L’ansietat que tenia al pit, com si m’hagués empassat una pilota de tennis, va anar desapareixent mentre parlàvem.

I va decidir tornar el favor?

Sí. Vaig imaginar una aplicació, però jo no sé fer aquestes coses; en canvi, sí que sé fer-la grossa. Així que vaig agafar dues cadires, les vaig plantar al carrer i hi vaig penjar un cartell que deia: “Converses de franc”.

Què va passar el primer dia?

S’hi va asseure una dona de l’ ex Iugoslàvia i em va explicar com ho havia perdut tot. La seva història va ser tan interessant que per pur egoisme vaig decidir tornar el cap de setmana següent i vaig anar agafant la rutina.

La gent s’hi asseu així com així?

Sí, però no s’obre immediatament. Ve gent de tot el món. Escoltes històries increïbles i veus que parlar ajuda. Hi ha gent que se’n va plorant i, de vegades, jo també ploro.

Què és el que més el sorprèn?

Que tant és el país o la classe social, a tots ens preocupa el mateix: la salut, l’amor i els diners. I t’adones que no només importa què et passa, sinó com t’ho prens.

Com va créixer el seu projecte?

Una noia em va convèncer que obrís xarxes socials i la gent va començar a escriure perquè volia fer el mateix a la seva ciutat. Ens coordinem tots per WhatsApp. En portem un registre i tots escrivim què ha passat.

I quan es va convertir en The Free Conversations Movement?

Ho va batejar un periodista. Quan vam començar a ser massa gent, vam haver de crear una associació i donar-li una forma jurídica.

S’hi dedica professionalment?

Treballo com a comercial de programes per a grans empreses. Però ho vaig fer amb tanta constància i estima que el personatge se’m va menjar. Anava a una festa i em reconei­xien com el noi de les converses gratis. Durant un temps em va arribar a aclaparar.

A quins països són a part d’ Espanya?

A Mèxic, al Perú, al Japó... A Mèxic, una noia va gravar uns voluntaris, va penjar el vídeo a TikTok, va tenir cinc milions de visualitza­cions, vam sortir a les notícies i molta gent ens va escriure per apuntar-s’hi.

I a Barcelona?

Som uns 70. No som terapeutes. Les converses són d’igual a igual, i la norma fonamental és que no donem consells.

Si algú arriba amb un problema greu?

L’escoltem i el derivem a una associació es­pecialitzada­.

Algun suïcida?

Una vegada. “Ets l’última persona amb qui parlaré; et trobo de camí al metro, on em tiraré”, em va dir. Vaig buscar ajuda i, arran d’això, em vaig formar i em vaig fer voluntari del Telèfon de l’Esperança. Fa dos anys.

Quines edats s’hi asseuen més?

Els de menys de 25 anys i més de 65.

Quina és la conversa més difícil?

La d’algun racista o algun homòfob. Però aprens a parlar amb algú que no pensa com tu i a entendre com ha arribat fins allà.

Per què creu que la gent s’obre tant davant un desconegut?

Poden ser ells mateixos. Escoltant tanta gent he après que la vida és el resultat de totes les converses que tens i les que no tens.

Quines converses es queden?

Les que et reflecteixen. Vaig plorar amb una supervivent d’Auschwitz, però vaig donar voltes a moltes converses sobre mal d’amors quan vaig acabar una relació de vuit anys.

Què li dona el projecte?

Amplitud de mires. M’ha fet conscient de realitats de les quals abans només coneixia estadístiques. Sabia que la violència de gènere era un problema greu, però ara té nom propi, es diu María, Laura...

Expliqui’m una última trobada.

Va ser amb un home sense llar que s’estava per la zona. La policia va intentar fer-lo fora de males maneres. Ell deia que no podia marxar perquè uns fantasmes l’atacaven.

Què va fer vostè?

Li vaig donar un netejavidres i li vaig dir que era un líquid màgic contra els fantasmes. Ho va ruixar tot al seu voltant i se’n va anar. No va caldre fer-lo fora a empentes. És ben veritat allò que, parlant, la gent s’entén.