A l’streaming encara li cal el cinema

Quant de temps necessita una pel·lícula per trobar el seu públic? La pregunta sobrevola la indústria cinematogràfica després que diversos estudis de Hollywood hagin decidit recuperar finestres mínimes d’exhibició en sales. Després de la pandèmia, els grans estudis van reduir dràsticament els terminis d’exclusivitat per afavorir les pròpies plataformes de streaming, amb estrenes que arribaven al mercat do­mèstic setmanes després de ser als cinemes. Ara, part de la indústria dels Estats Units corregeix el rumb pel temor que finestres molt curtes acostumin l’espectador a esperar l’estrena a casa.

Universal garantirà 45 dies d’exclusivitat abans del salt. Pa­ramount anuncia una estratègia semblant. I fins i tot Netflix ha concedit 49 dies de recorregut als cinemes a Narnia: el nebot del mag , dirigida per Greta Gerwig.

A Espanya el sector veu necessari protegir l’exhibició a les sales, però discrepa sobre la seva durada

A Espanya no hi ha una finestra d’exhibició fixada per llei ni un moviment comparable al nord-americà, però la qüestió forma part de les converses sobre la regulació del sector. La Federació de Cinemes d’ Espanya reclama una finestra obligatòria de 100 dies, mentre que algunes associa­cions de productors defensenterminis més flexibles. El gir de Hollywood planteja una sèrie de preguntes: què opina la indústria espanyola sobre la relació entre les sales i les plataformes? N’hi ha prou amb 45 dies? Hi hauria d’haver alguna mena de regulació? Les respostes coincideixen en una idea: les sales continuen sent una peça essencial de l’ecosistema cinematogràfic, però no existeix un consens igual sobre la durada ideal de l’exclusivitat.

Per Adolfo Blanco, fundador de la productora i distribuïdora A Contracorriente, la discussió sobre les finestres no és nova, “ve de fa dècades, de l’època del vídeo i els videoclubs”, i considera que l’exclusivitat a les sales continua tenint sentit perquè condiciona el comportament. “És bo que el públic tingui la confiança que el film que se li proposa no serà l’endemà a la televisió, ningú no paga per una cosa que sap que podrà veure immediatament a casa”.

Des de les plataformes, Juan Carlos Tous, CEO de Filmin, comparteix la necessitat de mantenir una finestra cinematogràfica, però prefereix un model més flexible. “Ha d’existir un període d’exclusivitat al cinema, però hauria de ser flexible segons el potencial de cada pel·lícula”, explica. A parer seu, hi ha d’haver “un diàleg entre productors, distribuïdors i exhibidors” per trobar el recorregut més adequat per a cada títol.

Una opinió semblant té Toni Espinosa, director dels cinemes Girona de Barcelona, per a qui les sales aporten alguna cosa que cap plataforma no ha aconseguit replicar: prestigi cultural. “Les pel·lícules es prestigien com a obres, els directors com a autors i els actors també. Tot això ho aporta l’estrena en sales”, afirma. “Em costa de pensar en títols estrenats exclusivament en plataformes que hagin quedat en la memòria cinèfila col·lectiva”. El productor Edmon Roch creu també que el recorregut pels cinemes no només beneficia els exhibidors, sinó també les plataformes. “Els films construeixen la marca als cinemes. S’hi dona l’experiència que les fa memorables i consoliden el recorregut davant el públic”.

Si hi ha acord sobre la necessitat de protegir l’exhibició a les sales, la qüestió canvia en la durada. Als EUA, els 45 dies s’estan convertint en referència per a alguns grans estudis. A Espanya, els terminis acostumen a ser més amplis encara que no hi hagi norma ofi­cial. Roch recorda que les pel·lí­cules destinades a sales solen arribar a les plataformes uns quatre mesos després. “Soc més partidari dels 100 dies –explica–, els 45 poden funcionar per a determinats models de lloguer prèmium, però una pel·lícula necessita vida pròpia als cinemes abans del següent recorregut”.

Blanco creu que el debat no s’hauria de plantejar només en termes de dies: “Cada pel·lícula hauria de portar la seva pròpia finestra”. Segons la seva opinió, no té sentit que una producció que desapareix ràpidament de la cartellera hagi d’esperar mesos per arribar a altres formats, mentre que una altra que continua fun­cionant a les sales vegi limitat artificialment el seu recorregut. La seva proposta passa per comptar la finestra des del moment en què la pel·lícula abandona els cinemes, i no des de la data d’estrena.

Tot i això, així que avança la conversa amb els professionals del sector, emergeix una altra preocupació: potser el principal problema del cinema espanyol no és només la durada de les finestres, sinó la dificultat creixent perquè determinades pel·lícules trobin espai a les cartelleres.

Tant Roch com Espinosa apunten a la concentració de pantalles en unes quantes grans estrenes. “Moltes vegades parlem de les finestres i no de com protegir les pel·lícules independents davant les grans franquícies”,assenyala Roch. Moltes produccions desapareixen abans d’haver pogut trobar el seu públic.

Espinosa coincideix: “Veiem les estadístiques i la meitat de la taquilla es concentra en cinc pel·lícules. Però també cal mirar quantes pantalles ocupen aquestes cinc pel·lícules”. El problema afecta especialment el cinema europeu, independent i d’autor, el creixement del qual depèn més d’anar de boca en boca que no pas de grans campanyes. “Hi ha films que necessiten temps”, resumeix.

Malgrat els desafiaments, ningú no comparteix les profecies que anunciaven el final de les sales després de la pandèmia. Espinosa assegura que els cinemes Girona han superat les xifres prèvies al 2020 i destaca l’aparició d’un públic més jove i exigent. Roch també observa una recuperació gradual d’espectadors, però admet que probablement no s’arribarà als nivells anteriors a l’auge de les plataformes. La conclusió que emergeix del sector és que no cal que les sales i l’streaming siguin models enfrontats. Les pel·lícules continuen necessitant temps per construir el seu prestigi i la seva relació amb el públic. I aquest procés continua començant a les sales de cinema.