Quan em moriré?

No tinc ganes de morir. Cap suïcida no ho ha desitjat mai”, revela Sarah Kane a Psicosis 4.48 , l’obra que es va estrenar al Royal Court de Londres el 2000, uns mesos després que l’autora s’escapolís d’una vida que s’havia tornat ingovernable de la manera més salvatge. Tenia 28 anys i va morir penjada a l’hospital on havia ingressat dos dies abans per una sobredosi de pastilles. Les 4.48 h era l’hora exacta en què havia planejat posar fi a tot. Aquesta hora violeta en què la lucidesa sol visitar-la fugaçment només per deixar-la caure altre cop a la gola de la desesperació. La de l’angoixa i la solitud més devastadores. L’hora del llop. “El moment entre la nit i l’aurora [de les 3 h a les 5 h], quan la majoria de la gent mor i la majoria dels nens neixen, quan els malsons venen cap a nosaltres”, com la va descriure Ingmar Bergman a la seva pel·lícula homònima.

Angélica Liddell, que a Dämon va recrear la cerimònia fúnebre que havia dissenyat per a si mateix el cineasta suec, ens ha convocat a les 4.45 h i el Teatre Lliure s’omple de rostres somnolents que han travessat la ciutat a les fosques, sotmesos per amor a l’art a un estat d’emocionada vigília. A dins està a punt d’oficiar el funeral de Mishima, l’escriptor, actor i culturista que, després d’haver-ho somiat i escenificat incansablement, finalment va cometre seppuku , un espantós ritual de suïcidi dels guerrers samurais. Amb els genolls clavats a terra, el premi Nobel es va obrir el ventre amb una espasa i va ordenar als seus seguidors que el decapitessin. El mateix dia havia escrit: “La vida humana és limitada, però m’agradaria viure per sempre”.

Angélica Liddell ens convoca al Teatre Lliure a les 4.45 h, l’hora del llop i dels suïcides

Liddell revela que ha llegit fins a cent vegades El temple del pavelló daurat i que fins i tot ha ideat la sòrdida posada en escena del seu suïcidi, però és com si la simple possibilitat de pujar a l’escenari li impedís de morir. Des d’allà dalt, davant del públic, invoca els esperits de persones mortes per suïcidi, accident o malaltia. Es vesteix el cos despullat amb la roba que li han fet arribar els éssers estimats dels difunts, asseguts entre el públic. A cadascun li dedica un haiku. A la Pilar, que el marit la va maltractar fins al final, li impedeix una mort sense dolor: “Tant de bo els vòmits us treguin les entranyes i us trobin penjats d’un arbre, perquè pugui balancejar-vos amb la tempesta de la meva bellesa!”, escup amb ràbia. Després, amb la insistència d’una lletania, demanarà: “Quan em moriré?”. I amb la fúria d’una misantropa demanarà “la fi de la vida” mentre desborda compassió amb els que ja no hi són, es fon en una tendra abraçada amb les cendres fumejants dels pares morts, barreja la seva sang amb la d’un dels seus actors i després la vessa sobre una tela blanca, s’introdueix cigarrets encesos a la vagina, fornica frenèticament amb un fetge de porc i balla amb uns adolescents maldestres i vulnerables en la línia de sortida. La vida i la mort posades cara a cara per una dona que lluita tant per sobreviure com sembla decidida a morir. “No m’enteneu”, ens retraurà.