L’arquitecte de La Caixa

Josep Vilarasau va ser l’arquitecte del model espanyol de caixes d’estalvis vigent des del 1977–quan el govern d’Adolfo Suárez i el seu ministre d’Hisenda, Francisco Fernández Ordóñez, va emprendre la seva reforma– fins al 2010, quan la ressaca de la crisi financera, la intervenció de Bankia i el rescat europeu van desembocar en la bancarització i privatització d’aquelles entitats centenàries. Va poder dissenyar aquella primera reforma crucial, juntament amb el seu etern col·laborador, Ricardo Fornesa, gràcies a l’experiència i coneixement adquirit en la seva condició d’alt funcionari d’ Hisenda en els governs de Franco des del 1969. El 1976 ja pilotava La Caixa i des d’allà va elaborar la proposta que el seu amic Fernández Ordóñez va ratificar pràcticament sense tocar ni una coma l’estiu de l’any següent.

El seu nomenament com a director general va obrir la porta a una dinàmica de canvi a La Caixa, que en tot just una dècada va transformar una entitat passiva, que captava l’estalvi de classes mitjanes i populars i es limitava a invertir-lo en deute públic, en un competidor bancari ferotge. Va desbordar els límits territorials que la legislació imposava a les caixes, fins i tot es va enfrontar a Hisenda amb les polèmiques primes úniques. I va crear un model propi de banca industrial, que es va convertir en font constant de beneficis i matalàs anticrisi.

Vilarasau va esbossar un nou món de relacions amb els governs de torn i la política

Vilarasau va esbossar un nou món de relacions amb els governs de torn i la política, deixant enrere el servilisme heretat del període franquista i creant un nou equilibri que combinava concessions al poder amb biaixos d’autonomia operativa. El banderí de la independència que l’entitat encara considera el seu principal actiu immaterial.

La resta del sector va provar d’imitar la seva política, però amb moltes imperfeccions, les que portarien a la majoria de les caixes a morir en la ressaca de la crisi immobiliària del 2008, mentre la de l’estrella mironiana, ja amb Isidre Fainé al capdavant, augmentava influència i poder.

Seria injust no reconèixer que el mateix Vilarasau va detectar els problemes d’adaptació del seu model de caixes, a mesura que creixien i la globalització modificava les regles financeres. En especial les dificultats per reforçar-ne els recursos, el capital, per ampliar el negoci o fer front a moments de crisi. La seva naturalesa, sense accionistes, era la seva limitació en un món capitalista.

Ell mateix va provar de fer mutar La Caixa, canviar-la de pell. Intent que va plantejar al marge del seu propi equip directiu i dels poders polítics, cosa que va fer fracassar el projecte i a la fi li va acabar costant el càrrec. Això posa de manifest, una vegada més, la dificultat de gestionar la renovació i el relleu al capdavant de les grans institucions socials, polítiques o econòmiques.