William González Guevara ,: “A Nicaragua, si un jove llegeix els meus poemes, la policia l’arresta”

Poeta?

Sí, i d’un país, Nicaragua, l’heroi nacional del qual és un poeta: Rubén Darío!

“Ínclitas razas ubérrimas, sangre de Hispania fecunda...”

Amb onze anys em vaig reunir aquí amb la mare. Ella havia vingut a Espanya als meus cinc anys: sis anys sense veure’ns!

I per què va venir aquí la seva mare?

Perquè jo no acabés sent un sicari.

Un assassí a sou?

Assassí, pandillero i narco.

Però... era vostè un nen.

Els pares sabien el que m’esperava. El meu pare ja va voler que la mare avortés. La meva mare s’hi va negar i es van separar.

Què temia el seu pare?

Que jo creixés com un criminal més de la banda dels Sumi.

Els Sumi?

Els meus cosins González. Vivien a la casa del davant de la de la meva mare i la meva àvia, els Guevara, amb qui em vaig criar.

I la seva mare el va deixar allà?

Va venir aquí a netejar escales per pagar-me una educació i un futur dignes.

Mentrestant, vostè amb la seva àvia?

Amb l’àvia camperola... i amb el tío Salvador, gairebé un pare: va ser un heroi de la revolució sandinista del 1979.

Ah, sí?

Va ser a la muntanya, contra la “contra”. Quan va arribar la pau, va haver de veure consternat els Ortega apropiar-se de tot.

Nicaragua és una dictadura?

Una dictadura que odia els llibres. Si un policia veu per allà qualsevol jove llegint el meu poemari, és arrestat!

I si vostè volés allà, què li passaria?

Seria detingut i empresonat. No puc tornar, com tampoc Sergio Ramírez i Gioconda Belli, escriptors nicaragüencs exi­liats a Espanya: jo els venero.

Em parlava vostè del seu tío Salvador...

Salvador Corrales: va liderar el grup Los Cahorros a la muntanya. Cada nit els llegia poesia! Una mina el va deixar sense cama. Li dec el meu amor a la poesia, ell me la llegia.

Quin ensenyament del tío Salvador perviurà en vostè per sempre?

“No hi ha res més important que anteposar el vers a la barbàrie”.

El va marcar?

És la meva fe! Amb vint anys em vaig posar a escriure Cara de crim en , el meu últim poemari. I m’hi he jugat la vida!

La vida? Per escriure poemes?

Abans d’escriure els meus versos vaig voler veure cara a cara sicaris, pandilleros , assassins, narcos. I així ho vaig fer.

On ho va fer?

En barris i llogarrets i selves d’Amèrica Central. Vaig conversar amb un sicari amb la seva pistola encanonada al meu cor. I sé quan una pistola està carregada...

Ho estava?

Sí! En tenia prou amb prémer el gallet. Em va confessar haver matat un veí per 45 dòlars, i per 10.000 dòlars un alcalde...

No va passar vostè por?

Conec aquelles mirades, pel meu tracte amb els S umi. Sé com no mostrar-me vulnerable per no convidar-los al tret.

Què amaguen aquelles mirades?

Una infantesa trencada. Desolació. No veuen res digne a què acollir-se. Per això la vida no els resulta gens valuosa.

I què els deia vostè?

“Soc poeta. Jo no escriuré un reportatge sinó poemes”. I em deien: “Aquí no hi ha cap literatura”. Jo sí que la veia. El gen de la poesia i la cultura s’infiltra sempre i ens salva de la violència i del salvatgisme.

Almenys ha estat així en el seu cas.

Recordo batudes policials envoltant la casa dels meus cosins: entre trets, de vegades s’amagaven a casa meva. No vaig acabar igual que ells gràcies a la poesia.

A Nicaragua se censura la poesia, diu?

El meu poemari ha entrat allà en motxilla, a collibè d’un amic, per amor a l’art: de contraban des de la frontera amb Costa Rica. Un vers ben encaixat sempre fa mal.

Què distingeix els nicaragüencs?

El gen poètic! Malgrat la repressió, allà la gent se saluda amb un “què tal, poeta?”. La poesia revolucionària d’ Ernesto Cardenal és avui censurada per no ser llegida contra els Ortega.

Aquí no ens n’assabentem, de tot això.

Ho sé. Perquè el nostre únic petroli és Rubén Darío, i a Trump no li interessa.

Va beneir tío Salvador els seus poemes?

El van enterrar el 2023 amb el meu primer poemari, Los nadies , entre els seus braços. No vaig poder plorar-lo allà, al seu fune­ral­...

Digui-li des d’aquí alguna cosa al matrimoni Ortega, els dictadors.

Vau vendre a universitats americanes escrits (falsificats!) de Rubén Darío. Ho vaig denunciar i vau matar set estudiants amics meus... La sang d’Ortega correrà!