El perdó parallamps

La corrupció no es combat ­indultant els que en practiquen. Una veritat que dona la raó a qui se’ls ha indigestat la mesura de gràcia ­governamental aprovada a favor de l’exalcalde socialista de Linares Juan Fernández, el gestor cultural Natalio Grueso i l’expresidenta del Parlament de Catalunya Laura Borràs.

Com calia esperar, el gruix de les reaccions s’han centrat en el perdó par­cial a l’expresidenta de Junts. Els independentistes són formidables com a parallamps. Atreuen, amb raó o sense, tota la càrrega elèctrica que descarreguen les tempestes polítiques, grans o petites.

Som davant la reparació d’una injustícia; res menys, però res més

L’indult parcial a Borràs perquè no entri a la presó va servir ahir per a una cosa i la contrària. Sense sortir del PSOE, Emiliano García-Page, president de Castella-la Manxa, ho va vin­cular al xantatge dels sobiranistes. Una altra victòria dels secessionistes!Una altra baixada de pantalons de Pedro Sánchez per tornar a atreure els juntaires al bloc d’investidura i esgotar les possibilitats d’aprovar els pressupostos!

En canvi, des del Govern central, Óscar López veia totes les virtuts en la decisió del Consell de Ministres. La justificava relacionant-la, sense solta ni volta, amb la normalització institucional i política derivada de l’amnistia i els indults atorgats en la legislatura anterior. Tant l’un com l’altre van fer les seves necessitats menors fora del test. Però no per error, perquè desbarrar en benefici propi amb Borràs com a coartada era el seu propòsit.

L’indult parcial a la militant de Junts és fruit de la insistent petició del TSJC, que, a la mateixa sentència en què la va condemnar, expressava amb claredat que la pena de presó que se li imposava era l’obligada per llei, però, sens dubte, desproporcionada. Amb altres paraules, afegia que el perdó parcial que podia atorgar el Govern central serviria per reparar aquesta injustícia. Som davant l’indult més justificat de tots els que es poden atorgar: el que ha sol·licitat la mateixa justícia quan considera excessiva la pena que es veu obligada a imposar.

Amb aquest argument n’hi hauria prou per fer callar García-Page, Óscar López i d’altres. Però als que ho continuen veient com a fruit d’una maniobra política també caldria recordar-los que el valor d’ús de Laura Borràs, per tornar a guanyar-se el favor de Junts, és tendent a zero.

Més enllà de la reparació de la injustícia mateixa que el TSJC va reconèixer quan la va condemnar, després d’aquest indult no hi ha cap lògica de negociació, i encara menys de xantatge, Junts-Govern espanyol. Un negocia amb el que considera valuós i imprescindible. I, políticament, Laura Borràs va deixar de ser-ho per a Junts quan el seu secretari general, Jordi Turull, va executar amb paciència el pla per descavalcar-la de la cabina de comandament del seu partit.

Consideracions d’una altra índole s’han de fer al ministre Óscar López, molt donat a barrejar peres amb pomes. El cas Borràs no té res a veure amb el procés independentista ni amb la ideologia de l’ara parcialment indul­tada. La seva condemna va ser per motius més prosaics: l’adjudicació directa a un amic de contractes públics, previ trossejament dels imports per poder encadenar encàrrecs sense necessitat de concurs.

No aporta cap valor a la reconciliació, ni a la normalitat institucional i política el perdó governamental perquè la dona no entri a la presó. Rectifica una condemna excessiva a petició de qui l’hi va imposar. Som davant la reparació d’una injustícia. Res menys, però res més. Ni xantatge independentista ni aportació a la normalitat, que sí que van aconseguir els indults de l’anterior legislatura o la llei d’amnistia, independentment del desgavell en què es va convertir, primer en la negociació, després en la redacció i finalment en l’aplicació.

Un està temptat de creure que el Govern de Sánchez sabia que, indultant Borràs amb la resta, el focus acabaria il·luminant la qüestió independentista. I que això convertiria en més païble el perdó a un exalcalde socialista i a un gestor cultural que sí que es van enriquir personalment amb els seus delictes, a diferència de Borràs. És llei que l’independentisme serveixi per a trencats i descosits. De vegades, no sempre, sense voler. És el cas.