Cap al cim..., si el gos de guarda ho permet

Una tassa en què encara queda una mica de cafè amb llet reposa a la taula de la cabana d’ Uishèra, a primera hora del dissabte 4 de juliol. Ens imaginem que el pastor ha sortit fa poc a controlar els ramats, tot i que a la muntanya hi no veiem ningú. Tampoc no hi albirem cabres ni ovelles, ni els gossos de guarda. En el cas que fes acte de presència un ca protector, en Manu té un pla B, ascendir el veí Montlude per evitar eventuals problemes. Però no cal que es posi en pràctica.

El punt de trobada és Vilamòs, a 1.255 metres d’ altura, i, segons expliquen, el poble més antic de la Val d’Aran. Els carrers emergeixen al vessant sud de la muntanya d’ Uishèra, tot i que el cim és al terme municipal d’ Arres. Manu Sánchez, mosso d’esquadra de la unitat d’intervenció de muntanya ( UIM) a Vielha, coneix molt bé els racons del Pirineu, ja que suma 12 anys en aquest grup que cobreix la Val d’Aran, l’Alta Ribagorça, el Pallars Jussà, el Pallars Sobirà i la Noguera.

La muntanya d’Uishèra ens ofereix una ruta tranquil·la i amb una esplèndida vista de l’Aneto

Pugem en totterreny per una pista forestal fins a la cabana d’ Uishèra. En total, són uns deu quilòmetres per una via, a estones asfaltada a estones de terra, que també fa cap a l’àrea d’esbarjo de la bassa d’Arres, on es poden visitar a l’estiu les mines Victòria. La Val d’Aran atresora un passat miner; a començaments del segle XX es va iniciar l’explotació de blenda­, de la qual s’extreia zinc, principalment a les poblacions d’ Arres i Bossòst.

La sortida d’avui és un còmode­ passeig, l’ascensió més assequible d’aquesta sèrie, que es pot complementar recorrent altres atractius de la zona, com aquestes mines. És un cim molt recomanable, ja que amb molt poc esforç gaudim d’unes vistes excel·lents del massís de la Maladeta. presidides­ per l’ Aneto.

Amb en Manu i la seva parella, Marta Llordés, molt habituats a aquestes muntanyes, atès que viuen a Vilamòs, hi pugem i en baixem en dues hores i 22 minuts, incloent-hi les parades per xerrar i fer fotos. Només són 376 metres de desnivell positiu i una mica més de tres quilòmetres. Una excursió perfecta per entrenar-se i fer abans de l’esmorzar o cap al tard. Els que vulguin més acció tenen l’opció d’allargar el recorregut ascendint també el Montlude (2.518 metres). Els dos pics formen part del repte dels 100 cims de la Federació d’Entitats Excursionistes de Catalunya ( FEEC).

Abans que arribem a la cabana de pastor, un cartell amb dibuixos alerta, en francès, de com actuar en cas que topem amb algun gos que protegeix el bestiar que pastura a la muntanya des de finals de maig. Els consells i el sentit comú indiquen que l’essencial és mantenir la calma; entrar en pànic és el pitjor. No s’han de fer moviments bruscos, ni posar-se a córrer, ja que el gos ho interpretarà com una amenaça. És important no mirar-lo fixament als ulls ni cridar, caminar a poc a poc i allunyar-se dels animals fent marrada. L’alcalde de Vilamòs, Oriol Salas, respon per telèfon que vuit ramats transhumants, set del Baish Aran i un de França, que sumen unes 1.300 ovelles i cabres, camparan per aquestes muntanyes fins a finals d’octubre. Un any més s’ha procedit a agrupar el bestiar oví i cabrú per unir recursos i evitar en la mesura del possible l’atac d’ossos i altres carnívors. Salas afegeix que la presència dels mastins i el treball durant aquests cinc mesos d’un pastor, en aquest cas arribat de França, és essencial.

Intuïm que és el pastor que ha deixat el cafè amb llet sense acabar a la confortable barraca d’ Uishèra, oberta també als veïns­, segons consta en un cartell­.

No hi ha cap sender, però la ruta és molt evident fins al coll per un prat alpí esquitxat d’alguns pins. Deixem les vistes de la Maladeta a l’esquena i ens girem sovint per gaudir del panorama quan els núvols ho permeten. En Manu adverteix que qui vulgui pujar a l’estiu aquest pic val més que s’asseguri abans que els ramats corren per altres vessants. Durant el tranquil ascens explica que la seva feina com a mosso de muntanya consisteix a accedir als entorns on una patrulla no pot arribar per dur-hi a terme l’aixecament de cadàvers, a més de fer-ne la inspecció i el pertinent informe tècnic dels fets. “Al juny la unitat de Vielha­ vam actuar en quatre morts a la muntanya, l’última de les quals va ser a Àreu, al pic de Baborte, on després de l’avís de desaparició que va fer la família vam trobar el cadàver d’un home. Afortunadament no hi ha hagut morts al juliol. La mitjana anual a la zona de la nostra competència és de 12 a 15 víctimes mortals”, detalla.

Les tasques habituals d’aquesta unitat dels Mossos són anar al parc nacional d’ Aigüetortes i Estany de Sant Maurici per verificar que no s’incompleixi la normativa, revisar vies d’escalada, visitar refugis, inspeccionar barrancs, a més de la feina d’oficina, entre d’altres.

Una vegada al coll, enfilem amb rapidesa cap al solitari cim, a 2.339 metres, des d’on també gaudim dels cims de la banda francesa: el Montlude, l’Artiga de Lin, el ­Montcorbison... Desfem el camí sense presses, mirem atentament pertot arreu i quan tornem a desembocar a la cabana de pastor comprovem que no hi ha cap gos protector a la ­vista.