La literatura utilitària

Fa un parell d’anys, m’havia passat l’hora de dinar, vaig entrar en un bar i, per sortir del pas, vaig demanar un tall de truita de patates. Mentre me la menjava al taulell vaig veure uns croissants i un dònut en una vitrina, cadascun en un platet. Em vaig imaginar que parlaven: quina putada quan passa l’hora de l’esmorzar i ningú no et vol. Les persones som com aquests croissants que, quan ens fem grans, perdem requesta. Vaig escriure un conte, el vaig publicar en aquest diari i va donar peu a altres contes que van acabar en un llibre. En aquella època tenia una amiga lectora a qui explicava les idees que em venien al cap. Veia les coses molt diferent que jo i em burxava. Un es cansa de veure sempre les coses com un mateix i si tens al costat algú descregut i foteta va molt bé. L’ amiga foteta surt com a personatge en alguns textos. En el dels croissants, em va donar el final. Els croissants es barallen, com fem sovint els senyors i les senyores grans: “Aquell està fet una mòmia, jo en canvi em conservo”. “Aleshores fas que entri una noia al bar, en el moment que tanquen, i compra totes les pastes per un euro”. La idea venia a ser: tu et penses que estàs estupendo , però per a la noia que passa a última hora ets un remostró. Agraït, vaig fer que la noia que entra a comprar els croissants dugui la mateixa bicicleta de la meva amiga: una Brompton.

Es publica el llibre, explico la cuina del conte en un munt de presentacions i té molt d’èxit. És divertit agafar una petita història i jugar amb els diversos elements, fer que els croissants parlin i es barallin. La moral de la història –tots som, en el fons, croissants– és una cosa subsidiària. L’important és el goig de combinar, de construir, d’explicar.

Et penses que estàs ‘estupendo’, però per a la noia que passa a última hora ets un remostró

Em quedo de pedra quan, la setmana passada, m’escriu una lectora i em pregunta: “1. La noia que arriba abans de tancar el local passa per casualitat o ja està pactat amb l’amo? 2. Negocia el preu? 3. Hi ha potser una app on l’amo informa dels aliments que sobren i a quin preu? Aquí a Alemanya, on jo visc, hi ha Too Good To Go, que potser també existeix a Barcelona. Però el que a més a més hi ha a Alemanya, i que crec que hauria d’existir arreu, és Foodsharing , una organització amb més d’un milió de registrats on voluntaris rescaten aliments, menjar preparat de mercats, supermercats, càterings, restaurants... que aniria a parar a les escombraries, i tot sense pagar ni un euro”. Li dic que tot això em sembla una meravella i que s’hauria de promoure i impulsar. Li explico que tota la vida hi ha hagut gent que abans que tanquin les peixateries s’hi deixen caure perquè els facin més bon preu. I que en el súper que tinc davant de casa sempre hi ha cua per remenar les escombraries. Però que jo d’això no en sé res. Només he escrit un conte. Després penso que hem generat una idea de la literatura com a transmissora de valors, tan utilitària, que fa possibles aquesta mena de distorsions. Va començar a les escoles i es va escampant.