Kamila González, instrumentista quirúrgica: “Vaig sentir una presència que s’asseia al meu llit”

Va rebre la crida de Déu.

Tenia 18 anys. Vaig anar de vacances al sud de Xile amb la meva àvia i, gràcies a una tia, unes religioses em van convidar a fer un retir i hi vaig descobrir la vocació.

Va ingressar en un convent de clausura?

Em sentia plena i feliç, malgrat que la clausura és una vida estranya. Però molt aviat les coses van començar a canviar.

Què va passar?

Les religioses em pressionaven: “Ets aquí perquè Déu t’ha cridat, si te’n vas s’enfadarà, i si formes una família Déu et castigarà amb els teus fills”.

L’espantaven?

Sí, perquè jo era una nena. I van començar a passar coses paranormals. Al principi només eren cops a la porta de la meva cel·la a la nit. Era en una ala apartada del convent, per sort a l’habitació del costat dormia la superiora, la meva mestra.

No seria ella?

Els cops em despertaven, obria la porta i no hi havia mai ningú. Vaig pensar que ho imaginava, fins que una nit vaig sentir que algú s’asseia al llit i vaig veure que s’enfonsava el matalàs. Vaig començar a entrar en pànic.

L’hi va explicar a la seva mestra?

Em va dir que el dimoni podia temptar les persones que seguien el camí religiós, que havia de ser forta.

La va tranquil·litzar?

Al contrari, dimonis...? Les coses estranyes van anar a més: de dia es movien objectes a la meva cel·la. Allò em superava, em preguntava si m’estava tornant boja i la mare superiora va parlar amb el bisbe.

Va solucionar res?

El bisbe va enviar un oli exorcitzat perquè me l’untés, però un dia vaig sentir que un gos va pujar al meu llit i em grunyia. Li vaig tirar aigua beneita i vaig sortir corrents.

Terrible.

Aquella nit la meva mestra va dormir al terra de la meva cel·la i ella també va poder escoltar la veu d’un home que parlava en un idioma estrany, veure ombres i sentir rialles.

Com la van ajudar?

Vivíem en silenci, estava totalment sola i vaig pensar que ni tan sols Déu no era amb mi.

Era difícil l’ambient al convent?

T’obrien les cartes, les que m’enviaven les meves amigues no me les donaven, escoltaven les meves converses telefòniques amb la família i no podia explicar-los res.

Però vostè estava traumatitzada!

Va anar a pitjor: em van canviar de mestra, i era molt dolenta amb mi. Em feia netejar els lavabos de totes i fregar el terra de genolls, m’humiliava en tot moment.

Per què creu que ho feia?

Creia que el dimoni que em turmentava tenia a veure amb mi i amb la meva família, em va fer sentir por de la meva pròpia mare. Aquella monja va cremar totes les meves coses i em va dir que no sortiria mai del convent.

Sembla una pel·lícula de terror.

Un dia va aparèixer un sacerdot exorcista, i va concloure que el convent estava infectat de dimonis.

Vostè s’ho creia?

Abans creia que el dimoni i els exorcismes eren cosa de pel·lícules, però quan va donar per conclosa la seva neteja, va oferir una missa i ens va imposar les mans a totes. La meva mestra va caure a terra, es va cargolar, i va començar a parlar amb aquella veu profunda que jo escoltava.

Quin espant.

Jo vaig sortir corrents de la capella i em vaig tancar a la meva habitació, només feia que plorar. L’endemà va començar l’exorcisme que havíem de presenciar totes juntes.

Quant va durar?

Cinc dies, i ja no he tornat a dormir sense llum. Aquella dona vomitava, es retorçava, era com si les seves articulacions es trenquessin. El dimoni era molt superb, deia que ell era l’ amo del món. Avui encara se’m tanca la gola quan ho explico i em tremolen les mans. Aquell dimoni va dir que eren legió.

Es va posar bé la germana?

Sí, i pretenien que continués sent la meva mestra. Per fi em van deixar trucar a casa. Abans que hi entrés, el meu pare em va dir que, si em passava res dolent, preguntés pel tiet Danilo i que em vindria a buscar.

Llest el seu pare.

Li va dir a les monges que estava malalt i em necessitava, i ja mai no hi vaig tornar. Van ser nou mesos d’infern, allò era foscor espiritual.

Va necessitar teràpia?

Sí. Però el que més em va ajudar va ser l’amor de la meva família. No suportava dormir sola.

Per què va decidir escriure un llibre?

Perquè això que em va passar no fos només meu. Quan vaig explicar la meva història a les xarxes socials em van tractar de boja, però amb el llibre moltes persones m’han escrit i m’han dit que les ha ajudat, i això va acabar pesant molt.

El que ha viscut ha canviat la seva fe?

Avui sé que el dimoni existeix, però també que el bé és més fort que el mal.