El pitjor president de la democràcia

El títol de pitjor president de la democràcia espanyola està molt disputat. Tard o d’hora, i generalment per gentilesa dels seus detractors, l’han rebut els set presidents. Alberto Núñez Feijóo va reiterar la setmana passada que el Govern de Sánchez és el pitjor de tots. No content amb el mig segle de democràcia, i inspirat pels incendis de Madrid i Àvila, l’ultra Abascal va volar al passat i va comparar Sánchez amb l’emperador Neró, que no era tan dolent com Calígula, però sí més piròman.

Però per atribuir aquest títol no n’hi ha prou amb opinar esbiaixadament sobre un president o altre. Cal comparar els seus errors i encerts, i això faré. És una obvietat, però s’oblida.

Adolfo Suárez (president del 1976 al 1981) va tenir coratge per dinamitar el franquisme, la qual cosa li va valer l’odi del búnquer i la gratitud de la resta. Atès que el 1976 faltava un any per a les primeres eleccions i que el 1981 va fracassar el cop del 23- F –i vistos els que el van succeir–, Suárez no va ser pas el pitjor.

Els anys de Leopoldo Calvo-Sotelo (1981-1982) es va produir l’entrada a l’OTAN, es va atenuar la ressaca del 23- F i es va aprovar la llei del divorci. En contra seu, l’agonia d’ UCD, la deriva econòmica i la Loapa.

Felipe González (1982-1996) va ser el més longeu: catorze anys en el poder. Durant un temps va semblar idoni. Amb ell Espanya va entrar a la CEE, va guanyar projecció internacional i va universalitzar la sanitat i l’educació, mentre deslliurava l’ exèrcit de vicis franquistes. Després van treure el nas els GAL, que no podien agradar ni als seus, i un jove José María Aznar es va posar a cantar Váyase, Sr. González. Fins que se’n va anar. Amb tot, en el seu balanç pesa més el positiu, tot i que ara no s’adoni que critica com un del PP a l’actual líder socialista; i que ja és història.

Aquest títol no es guanya amb judicis de part, sinó amb l’anàlisi i la comparació dels encerts i els errors

José María Aznar (1996-2004) va prendre mesures pertinents perquè Espanya entrés a l’euro, però es va equivocar amb la guerra de l’ Iraq, cosa que encara no ha tingut el decòrum de reconèixer; també amb la llei del sòl, que va convertir Espanya en solar edificable. El seu estil va ser –i és– antipàtic. Però la promesa de limitar el mandat a vuit anys casi el va redimir. Llàstima que se’n penedís i ja en porti vint-i-dos marcant el pas a la dreta política i judicial.

A José Luis Rodríguez Zapatero (2004-2011) li va servir la victòria amb safata el PP d’Aznar obstinant-se a atribuir a ETA els atemptats de l’11-M. Dos anys després d’entrar a la Moncloa, la dreta mediàtica ja el titllava de pitjor president. Però va impulsar bones lleis –matrimoni gai, contra la violència de gènere, de la dependència...– i davant la crisi del 2008 va ser dràstic per evitar mals majors. Va deixar un bon record, que arruïnarà si no surt de l’atzucac judicial en què està ficat.

Mariano Rajoy (2011-2018) es va guanyar el malnom de Don Tancredo per la seva traça per deixar podrir els problemes. Va arribar a creure que el pagaven per això, tret de quan va respondre al procés amb l’article 155. Però el record immarcescible de la seva gestió, com a president d’un PP que avui acusa de corrupte el PSOE, és que va perdre el poder després que el seu partit, tot ell, fos condemnat per beneficiar-se a títol lucratiu de la trama corrupta Gürtel. Per no parlar de la policia patriòtica.

Igual que Zapatero, Pedro Sánchez (2018-) s’ha distingit per les polítiques socials; per desafiar Trump i pel seu mal ull triant secretaris d’organització del PSOE. Però no pocs enyoraran el seu reformisme i la seva agilitat política quan mani un PP sotmés a Vox.

Encerts i errors. Això, i no la parcialitat interessada, és el material d’anàlisi per fixar qui va ser millor i qui va ser pitjor. Això, i la decisiva conjuntura. Fora d’això, només dues coses semblen clares. Una: per definició, el pitjor president sempre és el present, almenys segons els que volen fer-lo fora i ocupar el seu lloc. Dos: com més anys mana un president, més dura pot ser la caiguda. Ho sap bé Jordi Pujol, que va conrear en els seus vint-i-tres anys de president la imatge de pare de la pàtria i avui la té de pare de set fills processats pels seus tripijocs econòmics.