“El negacionisme sega vides humanes”

Elena Pita dirigeix des del gener del 2025 l’Oficina Espanyola de Canvi Climàtic, adscrita al Ministeri per a la Transició Ecològica. Enginyera agrònoma per la Universitat Politècnica de Madrid, havia dirigit abans la Fundació Biodiversitat­.

Les assignatures pendents són el transport i l’edificació” Reduir emissions

Què ha fallat perquè hi hagi hagut aquest any un balanç tan negatiu d’incendis?

Els incendis són un reflex de tot el que hem de fer per preparar-nos davant un clima diferent. Aquests incendis augmentaran, en freqüència i en durada, durant les temporades de risc. Ens hem d’enfocar no només en l’extinció, sinó també en la prevenció, i moltíssim.

En quines àrees de prevenció?

Necessitem paisatges diversos, on el material combustible [forestal] no sigui tan continu, on hi hagi camps de cultiu que s’alternin amb zones de bosc i zones més humides. Hem de protegir les zones de transició entre zones urbanes i forestals. Com més compacta sigui la zona urbana, més fàcil serà protegir-les i més fàcil serà que estiguin ben preparades i ben protegides. I hi ha una tercera àrea.

Quina?

La de conscienciar, educar. No tenim una cultura del risc ajustada a la magnitud del repte que se’ns presenta. Ho vam veure amb la dana i ho hem tornat a veure amb els incendis.

Fins a quin punt el negacionisme pot interferir o descentrar l’acció?

La desinformació és una qüestió clau en l’àmbit del canvi climàtic; és una cosa que sega vides perquè distorsiona la percepció del risc i dificulta la resposta. La informació és tan important com les infraestructures a l’hora d’adaptar-se al canvi climàtic. No confiar en la informació basada en la ciència posa en perill les vides humanes. La informació veraç, per nosaltres, és la primera línia de defensa.

Els missatges negacionistes penetren a Espanya ?

La societat espanyola, ara per ara, reconeix el problema del canvi climàtic i reconeix que té un origen humà, i ho considera un problema greu. Però aquest missatge pot començar a calar en certs sectors de la població perquè cada vegada és més fàcil tenir accés a falsedats i és més difícil combatre-les.

La solució és el pacte d’Estat per a l’emergència climàtica que proposa el Govern espanyol?

La proposta conté tota la complexitat que requereix un problema molt transversal com aquest. L’emergència climàtica s’ha d’abordar tant des de la generació del coneixement com atacant-ne les causes, la mitigació o l’adaptació a les conseqüències que té, tant als entorns naturals com als entorns urbans i amb totes les eines que tenim a l’abast, la comunicació i la conscienciació incloses. Ens hem de dotar d’una cultura del risc, internalitzar el tipus de fenòmens a què ens enfrontem, ja que augmentaran en la freqüència i en la magnitud, i hi hem d’estar preparats­.

Però no es veu cap acord.

Crec que cal ser molt responsables i molt lleials; i arran d’això sorgeix la idea del pacte d’Estat. Un repte com el canvi climàtic, que implica una transformació estructural de la manera de produir i consumir, requereix que tothom hi col·labori. Hi ha factors que amplifiquen o que redueixen els impactes del canvi climàtic. I l’ordenació del territori n’és un. I moltes qüestions són competència dels governs regionals i locals. Aquesta col·laboració és fonamental.

Les emissions de gasos han baixat fins a un 5,9% fins al 2024 respecte al 1990, però han de baixar un 32% segons el planificat per al 2030... En som lluny...

Espanya és un bon exemple de com es poden reduir les emissions amb una aposta pel creixement econòmic. Gràcies al desplegament de renovables, hi ha hagut avenços estructurals molt importants. La transició energètica és un canvi molt important del model de producció i consum que ha permès una disminució important.

“No tenim una cultura del risc al nivell de la magnitud del repte que es presenta” Incendis

Però queda molt per fer.

Els reptes més importants que tenim pendents tenen a veure amb el transport i amb l’edificació. La llei europea del Clima ens diu que hem de reduir les emissions un 90% per al 2040, és a dir, gairebé totes les emissions. Aquí hi serà clau el paper dels mercats de carboni. Són l’instrument amb què hem aconseguit, a través de posar un preu al CO2, descarbonitzar els sectors a què s’aplicava.

Ara el comerç de drets d’emissions s’ha d’ampliar a altres sectors, al transport per carretera o l’edificació [ETS2]; però la transposició de la directiva està bloquejada.

Sí, bloquejada al Congrés. I crec que és un afer clau perquè tothom perd en aquesta situació, ja que és una regulació que afecta moltes instal·lacions industrials i energètiques, operadors aeris, navilieres, distribuïdors de combustibles. Aquesta transposició és important i s’ha d’aprovar com més aviat millor.

Hi ha el risc que aquesta falta de transposició freni l’arribada dels recursos europeus del Fons Social per al Clima?

Per tenir accés a aquests recursos cal aquesta transposició. És un motiu més per instar a la responsabilitat dels que ho han d’aprovar. Els recursos europeus que hi ha en joc són més de 6.800 milions d’euros per al període 2026-2032. És un argument més per apel·lar a la responsabilitat dels que han d’aprovar aquesta transposició al Congrés.

Un altre focus d’emissions són les del metà (en energia, agricultura, ramaderia...). Europa demana a Espanya un pla per aturar-ne.

El nostre compromís aquí és ferm. Despleguem les obligacions previstes a la normativa europea, que estableix mesures molt concretes per al sector energètic: la detecció i la reparació de fugues, la limitació del venteig i la crema en torxa, obligacions per a importadors i plans específics en què ho exigeix el reglament.