Diccionari incompetent

Sigui quin sigui l’escàndol, l’accident o la crisi, sigui quina sigui la ideologia del govern que hauria de donar explicacions, el llenguatge polític s’imposa com un recurs més anestèsic que quirúrgic. Després d’encadenar les crisis dels esvorancs de Barcelona i Montcada, el forat negre a la DGAIA i l’exclusió de Catalunya de l’informe PISA (per no parlar de Rodalies), la retòrica oficial continua sent decebedora. No és un vici exclusiu d’un partit. És un recurs estratègic per guanyar temps i torejar la veritat amb una verborrea que, en la pràctica, té els mateixos efectes que el silenci administratiu.

Una de les primeres mesures d’aquest protocol: comparèixer per donar explicacions. Aquest “donar explicacions”, però, acostuma a ser abstrús i posposa les decisions amb maniobres que es repeteixen no només aquí sinó a tot el món. La consellera, el ministre o el regidor de torn compareixen per, rodejats de rostres circumspectes (sospito que hi ha empreses que es dediquen a llogar figurants compungits com a guarnició del discurs principal), anunciar que “estudiaran el cas”, “crearan una comissió­”, “reforçaran els controls”, “obriran diligències”, “prendran mesures­” i “depuraran responsa­bilitats”.

Per curiositat, ¿alguna vegada s’ha tancat una diligència prèviament oberta?

Articulat amb convicció, és un discurs que funciona, però si som capaços de no deixar-nos entabanar, podem preguntar-nos: si han d’estu­diar el cas, ¿vol dir que no l’havien estudiat prou? Si han de crear una comissió, ¿vol dir que la planificació era deficient? Si es reforçaran els controls, ¿vol dir que no funcionaven i han permès l’enèsima emergència d’una incompetència impune? I, per curiositat, ¿alguna vegada s’ha tancat una diligència prèviament oberta?

En tots els àmbits del servei públic tothom entén que hi hagi accidents i fins i tot tragèdies. Precisament per això, les explica­cions, fins i tot quan no hi ha prou informació i cal un marge d’investigació, haurien d’evitar els artificis carregats de llocs comuns, com el comodí de l’“error tècnic”. De fet, quan als incendis o episodis com la pandèmia s’ha confiat en els tècnics com a portaveus (bombers, epidemiòlegs), el discurs ha sigut més adult, més directe, més res­ponsable i més precís que la retòrica del pànic mediàtic que, massa so-vint, perjudica la credibilitat dels polítics en particular i de la política en general.