El Marroc tempteja, els seus aliats castiguen

El Regne del Marroc té dos grans aliats (els Estats Units i Israel), dos grans enemics ( Algèria i el Polisario) i una tradició: temptejar Espanya en moments molt ben triats a fi de verificar els nostres límits i exhibir, alhora, poder. Al retaule cal afegir-hi el dia triat per Rabat per a la demostració de força d’enviar 50.000 joves a una ciutat de 83.000 habitants: la festa de l’ascensió al tron de Mohamed VI, l’aparició del qual dijous va visualitzar el seu mal estat de salut, fet que propicia i anticipa lluites al Makhzen, l’opaca elit que forma la cort i que pren el nom de la residència reial de Rabat.

Des de la marxa verda del 1975, Rabat s’ha fet valer a còpia de tests d’estrès de què sempre, afortunadament, acaba fent marxa enrere. L’ocupació de l’illot de Perejil el juliol del 2002 va ser un model de manual.

Israel i els EUA passen factura, Rabat provoca el Govern que li ‘va regalar’ el Sàhara

I per què el Marroc castiga el Govern d’ Espanya? El Govern que, precisament, va reconèixer la marroquinitat del Sàhara Occidental l’abril del 2022, el regal més gran que es podia oferir en nom del bon veïnatge? Aquests quatre anys han passat coses al món. Trump ha tornat després del primer mandat (2016-2020), el gran èxit del qual en política exterior van ser els acords d’ Abraham, l’agost del 2020, un pla pragmàtic: normalitzar l’ Orient Mitjà i premiar els que reconeguessin Israel. El Regne del Marroc es va unir al tracte a canvi del Sàhara Occi­dental i, d’aquesta manera, va solidificar la ini­ciativa de Trump (des de Jordàniael 1994, cap gran país àrab no havia es­tablert relacions amb Israel). El Marroc manté una relació històrica privilegiada amb els EUA, amb qui ja va subscriureel 1786 un tractat d’amistat. I a Washington DC hi opera un lobby pro Marrocdels més robustos...

Aquesta crisi no va d’immigració, encara que la immigració sigui el millor mètode per influir avui dia en la política domèstica d’ Espanya i del conjunt de la UE. El president Sánchez va visitar Algèria el 20 de juliol i va restablir les relacions cordials. I segon, i potser més important: el Congrés va començar a tramitar el 23 de juliol una proposició de llei de Sumar per concedir la nacionalitat a tots els sahrauís nascuts abans del 1975 –data de la retirada espanyola–, mesura de què es podrien beneficiar uns 60.000 sahrauís. No és el mateix detenir un activista sahrauí que un sahrauí amb passaport d’ Espanya/UE. Donar aquest atribut als seus enemics va caure molt malament a Rabat.

Israel està encantada amb el marro de Ceuta. Hores ha trigat l’ambaixador davant l’ONU a refregar a Espanya les lliçons rebudes, i ha oblidat –i bé que ho sap– que ni Ceuta ni Melilla són colònies, un estatus que atorga les Nacions Unides. Òbviament, la ubicació les converteix en vulnerables i blanc fàcil. Les tensions amb Washington i Tel-Aviv per les guerres de Gaza i de l’ Iran passen ara factura a Sán­chez, com s’esperava. En algun calaix de Washington DC hi ha un botó vermell: reconèixer la sobirania marroquina de Ceuta i Melilla. I mals enemics són els Estats Units i Israel.

El Marroc té bones antenes a Espanya. Lluny de cohesionar la societat entorn del Govern, saben que la crisi de Ceuta té possibilitats de polaritzar els espanyols i dividir-los en lloc de fer pinya davant una provocació flagrant i injustificada. Cui prodest ? En el pla domèstic, Vox. En l’europeu, als aliats del trumpisme que veuen en la immigració un dimoni i un banc de vots. I escindeix la Unió Europea, el tebi suport de la qual a Espanya ara és una manera de castigar-la per la regularització de 800.000 immigrants, mal rebuda a Brussel·les.