La caiguda de la natalitat s’accelera a França malgrat la immigració

Les caigudes de la natalitat i la ­fecunditat s’acceleren a França malgrat el flux de migrants joves en edat de procrear. Les últimes xifres de l’ Institut Nacional d’Estadística i Estudis ( Insee) són eloqüents sobre l’imparable declivi demogràfic d’un país que, fins fa uns anys, havia defugit la tendència d’altres veïns europeus. Ja no és així.

Els números que es van fer públics fa un any, el juliol del 2025, ja van ser una alarma. Per primera vegada des de la Segona Guerra Mundial, França havia registrat els últims 12 mesos més defuncions que no pas naixements. Les noves dades de l’ Insee fetes públiques dijous confirmen la tendència i descriuen la inquietant evolució des del 2010.

Serà inevitable parlar de demografia a les presidencials del 2027, quan s’abordin les pensions

El descens del nombre de naixements va ser del 14% entre el 2010 i el 2022. Després la caiguda va guanyar velocitat, probablement també sota la influència de la pandèmia de la covid. Entre el 2022 i el 2025 la natalitat va tornar a caure un 11% addicional. A això s’hi afegeix la baixa fecunditat (els fills per dona), el mínim des de fa un segle. El 2010 era de 2,03 fills. El 2026, 1,55.

Totes aquestes xifres són a escala global de França, però amb l’excepció del departament insular de Mayotte, a l’oceà Índic, on hi ha unes condicions molt particulars a causa de la fortíssima immigració des de les veïnes illes Comores, des d’on surten al mar dones embarassades amb l’únic objectiu de donar a llum a Mayotte.

Amb tot, el ritme del declivi demogràfic és molt variat segons el territori. Als departaments del nord i al centre de França, com també a les zones rurals, la natalitat baixa com a conseqüència d’un triple efecte: el descens de la fecunditat i del nombre de dones en edat de procrear, el canvi en l’estructura de la població i el trasllat a altres regions. Als departaments més atractius per viure-hi –sobretot per raons laborals–, com el litoral atlàntic i les grans àrees urbanes entorn de París i Lió, l’arribada de nous habitants –entre els quals, immigrants– aconsegueix esmorteir-ne la caiguda, tot i que no aconsegueix revertir la tendència.

Una cosa semblant passa amb la mida de les ciutats. Es torna a detectar un contrast entre les ciutats de menys de 200.000 habitants, on la natalitat descendeix més de pressa, i les de més de 700.000, que resisteixen més bé. També s’observa més quan­titat proporcional de naixements a les perifèries urbanes que als centres. Les famílies opten pels suburbis, on l’habitatge és menys car i hi ha més bones condicions per criar els fills.

Un cas interessant és el departament de la Gironda ( Bordeus) i l’Alta Garona ( Tolosa de Llenguadoc), on el dinamisme econòmic atreu població i la fecunditat ha baixat molt menys que en altres parts del país. Es tem que els repetits incendis forestals a la Gironda i les onades de calor, que hi tenen un fort impacte, facin el territori menys atractiu els pròxims anys. Ésevident que el canvi climàtic també influeix com a factor a l’equació. A l’ Alta Savoia, per exemple, on la indústria de l’esquí i el turisme és potent, la natalitat ha crescut lleugerament.

Als territoris d’ultramar el paisatge és molt divers. La Guaiana Francesa té un fort creixement, igual que Mayotte, mentre que la Martinica i Guadalupe tenen una evolució inversa per culpa de l’emigració massiva cap a la metròpolis de les dones en edat fèrtil.

L’evolució demogràfica és una realitat que els polítics francesos no s’atreveixen a abordar de debò, ja que és difícil aportar solucions a una qüestió tan complexa i topen, a més, amb l’afer migratori, molt susceptible de la demagògia. Serà inevitable, tot i això, que sigui present a la campanya de les presidencials de la primavera, perquè s’haurà de discutir sobre la reforma de les pensions, una qüestió encara pendent. Tant l’extrema dreta com l’esquerra radical hi juguen al populisme quan venen la idea que França, com a excepció als països del seu entorn, encara es pot permetre el luxe de mantenir una edat de jubilació inferior (62 anys), cosa que revoca una de les reformes més emblemàtiques de la presidència Macron.