En el rerefons, la final del Mundial

Com a rerefons de la crisi migratòria d’aquests dies hi ha el Mundial de futbol del 2030, competició que organitzaran conjuntament Espanya, Portugal i el Marroc. I més concretament, la final d’aquest Mundial, el gran cavall de batalla per determinar. Perquè aquest torneig, que podria aplegar fins a 64 seleccions si continuen endavant amb els plans de la FIFA, començarà a l’ Uruguai, l’Argentina i el Paraguai amb els tres primers partits, en commemoració del centenari de la competició. És a dir, els partits inaugurals ja no seran als països seu.

Aquest fet dona encara més rellevància a qui s’emportarà el bacallà de la final. Les normes de l’informe preliminar de la FIFA són clares: l’estadi que aculli el partit pel títol ha de tenir, com a mínim, una capacitat pròxima als 80.000 espectadors.

Per tant, segons explica aquest mateix informe, només hi ha tres estadis possibles. Un és l’Spotify Camp Nou, que podrà aplegar 105.000 persones quan s’acabin les obres. L’altre és el Bernabéu, que és al límit (78.297 espectadors), i el tercer és l’estadi que es construeix a Casablanca, el Hassan II, que es dispararà fins als 115.000 espectadors.

L’objectiu de la comissió interministerial espanyola, amb la presència del Consell Superior d’ Esports (CSD) i la Federació Espanyola de Futbol (RFEF), és clar. No és cap altre que portar a Espanya la final del Mundial. Fonts del CSD exposen que no hi ha punt de comparació des del punt de vista organitzatiu i des de l’àmbit de la tradició futbolística. L’argument que el futbol espanyol viu un moment pròsper, ja que actualment les seleccions són campiones del món en homes i en dones, és un dels punts forts que esgrimeixen el Govern central i l’RFEF. Aquestes mateixes fonts recorden que Espanya va ser la que va impulsar la candidatura juntament amb Portugal i que el Marroc s’hi va apuntar més tard.

El regne alauita s’ha llançat als braços d’Infantino però el president de la FIFA ha quedat tocat

S’han manifestat en la mateixa línia els últims mesos tant el president de l’RFEF, Rafael Louzán, com la ministra d’Educació i Esports, Milagros Tolón. “El nostre país aplega les millors condicions i, si la FIFA en tenia algun dubte, amb la victòria al Mundial ja no en deu tenir”, diu Louzán.

Tot i això, aquests esforços espanyols es troben amb un poderós competidor al Marroc, que es presenta com a país pròxim al president de la FIFA, Gianni Infantino, per quedar-se amb la final. En aquest sentit, el president de la Federació Marroquina, Fouzi Lekjaa, és al seu torn el vicepresident de la Confederació Africana ( CAN). Aquesta era la situació quan ha arribat la crisi a la FIFA per la intenció d’ Infantino de privatitzar una part dels drets comercials del Mundial. Infantino ha fet marxa enrere i ha quedat ara mateix tocat.

Del seu futur al capdavant de l’organització també en pot dependre l’elecció de la seu de la final, ja que la UEFA, a què pertany la Federació Espanyola, és enemiga d’ Infantino i la CAN va prometre donar suport a l’actual president a les eleccions. Elscomicis són al març... a Rabat ( Marroc).

En aquesta línia de moure els fils de la diplomàcia també s’entén la presència d’ Infantino dijous en l’aniversari de la coronació de Mohamed VI. El Marroc complimenta el president de la FIFA i considera un actiu a favor seu el fet que seria la primera final de la història al nord de l’ Àfrica. El Marroc assisteix des de la barrera a una competència entre Barcelona i Madrid que creu que el pot beneficiar.

Espanya esgrimeix la seva gran tradició futbolística però el veí del sud està construint l’estadi més gran

Quan se sabrà la seu? No hi ha un calendari concret. Lògicament s’ha de saber amb marge. Per al Mundial 2002, el primer que es va celebrar en dos països ( Corea del Sud i el Japó), la seu de la final es va revelar el 1999. Per a l’últim, que es va acabar a Nova York el 19 de juliol, es va fer públic el lloc del partit pel títol el 4 de febrer del 2024. Més de dos anys abans que comencés el torneig, doncs. La partida està en joc.