L’Everton, el Labour i l’Església

Si una setmana és una eternitat en política, encara més les dues que es compliran demà des que Andy Burnham va rebre les claus del 10 de Downing Street. Amb un estil planer i a còpia d’una allau de petits anuncis, ha girat full pel que fa al pessimisme existencial hegelià de Keir Starmer a un optimisme que recorda el personatge de la sèrie de televisió Ted Lasso, un entrenador de futbol americà que va a Anglaterra per dirigir l’ AFC Richmond i conquesta tothom amb la seva alegria vital i simpatia.

Starmer va creure que els problemes del país eren simplement conseqüència de la mala gestió dels conservadors durant quaranta anys, la seva corrupció i polítiques d’austeritat. I, borratxo de poder amb una majoria absoluta que era en gran manera il·lusòria (resultat d’una bona estratègia electoral, però amb el suport de menys d’un de cada quatre ciutadans), no se li va acudir cap altra cosa que dir que la situació empitjoraria abans de millorar, cosa per a la qual caldria almenys una dècada.

El malastruc Starmer, amb el seu pessimisme, va sumir el país en un estat de depressió profunda que va donar ales a la ultradreta (Reforma UK de Nigel Farage), vista per molts com l’única alternativa a l’establishment i a la tradició de torns entre conservadors i laboristes mentre les crisis se succeïen, els primers ministres canviaven i el nivell de vida es mantenia estancat des del 2008. El líder populista va arribar a encapçalar 250 enquestes conse­cutives.

Té un sentit catòlic de la justícia social que l’impulsa a combatre la pobresa i el sensellarisme

Encara és molt aviat per saber si Burnham serà un èxit o un fracàs, té les mans lligades en qüestió de diners i no ha formulat els seus plans en afers clau com ara defensa, immigració, política fiscal i dimensió de l’ Estat de benestar. Però ha imposat un estil més informal (menys corbates i més camises negres) i una manera diferent de comunicar (més per mitjà de les xarxes socials). Va arribar al lideratge del Labour com el polític més popular del país, i en dues setmanes curtes ha millorat fins i tot aquesta condició en contra de totes les tendències.

Les tres grans influències a la seva vida (a part de la seva dona, que és neerlandesa) són l’equip de futbol de l’ Everton, el Labour i la religió. És el primer catòlic que arriba com a tal a Downing Street (Tony Blair s’hi va con­vertir una vegada al poder), iexplica a les seves memòries que va ser escolà i competia per ser el primer de la fila a rebre la co­munió. Ara no és de missa cada diumenge, però li ha quedat un sentit de justícia social, d’ajudar els més febles i que l’ Estat ha de ser actiu a l’hora de combatre la pobresa (al contrari de la filosofia thatcherista que la societat no existeix, només els individus).

El seu primer anunci, en aquesta línia, va ser revelador, el propòsit de posar fi al sensellarisme. I també la seva política més ambiciosa fins ara, reformar tot el sistema de cura a la gent gran que no es pot valer per si mateixa (ha planat la idea d’un impost del 10% a totes les successions per finançar-lo, i comanda la col·laboració dels altres partits per forjar un consens).

Contra totes les tendències, el seu índex de popularitat ha pujat des que va arribar a Downing Street

La primera decisió de Starmer va ser desastrosa, retirar l’ajuda als jubilats per al pagament del gas i l’electricitat. Burnham ha fet el contrari, reduir els impostos a l’energia i els que paguen els pubs i el sector hospitalari, i posar un límit de dues lliures (2,35 euros) als bitllets d’autobús per alleujar el cost de la vida.

La designació de l’exministre de Defensa John Healey com a titular d’ Economia va semblar suggerir una voluntat d’incrementar la despesa de defensa, però Burnham s’ha negat a comprometre’s a elevar-la al 3% del PIB per al 2030 com demanen Trump i els militars (el malbaratament en la compra de material bèl·lic és espectacular).

El nou primer ministre ha dit que fomentarà els aprenentatges industrials i les carreres tècniques com a alternativa als estudis universitaris, ha establert una oficina a Manchester des d’on treballarà un dia a la setmana, i es disposa a transferir als ajuntaments part de les recaptacions de l’impost sobre la renda i de societats perquè administrin els diners al seu aire, dins de la campanya per descentralitzar el Regne Unit.

Ha pres mesures per abaratir el cost de la vida i no s’ha compromès a gastar més en defensa

Enmig de rumors sobre la sor­tida de la multinacional BP del país, Burnham ha suggerit que podria donar noves llicències per a l’explotació de jaciments de petroli i gas natural al mar del Nord, cosa que l’enfrontaria als mediambientalistes i l’ala esquerra del Labour. Pot ser la seva primera decisió difícil, a part de deixar a Manchester el seu gos Axel per no qüestionar l’autoritat de Larry, el gat de Downing Street, que té molta mili.