El desvetllament musical de Marvão

Marvão ha passat de ser el poble del silenci, en una talaia natural de la serra de São Mamede, a Portugal, a estar submergit en la música clàssica. A les terrasses dels pocs cafès d’aquesta localitat emmurallada que s’alça sobre la cresta d’una imponent roca de quars que d’una banda dona a l’ Alentejo i per l’altra a l’ Espanya buidada de Càceres, es pot sentir Bach al matí, Vivaldi o Txaikovski a la tarda o Chopin quan es pon el sol.

Tothom sintonitza Antena 2, la ràdio clàssica del país, en aquesta joieta turística medieval de cent habitants, que en el seu passat militar va ser més pròspera. Si més no durant els deu dies del festival internacional de música que va començar fa 12 anys el director i violinista alemany Christoph Poppen.

El mestre Poppen impulsa el festival amb Juliane Banse: es va enamorar del lloc i hi va comprar una casa

“La música clàssica és una teràpia de la ment. Jo no ho sabia, però ara la poso a tota hora i em dona calma”, raona Joaquim Chaparro, el fuster del poble que va fer la volta acústica per a l’escenari que es va muntar al pati d’armes, al castell àrab del segle IX que dona nom al lloc. “El mestre Poppen no sap el que ha fet per nosaltres, per aquest poble; aquí és molt estimat”, diu mentre serveix uns ous remenats al menjador d’un hotel rural amb vista a l’ espaiós horitzó de l’ Alentejo. Som en una de les cases antigues del carrer empedrat que du al castell, emblanquinades, amb portes de robusta fusta i llindes de granit nu, cases fetes de vegades amb pedres agafades del jaciment romà d’ Ammaia... En aquesta hi ha viscut fins als cent anys la mestra.

El festival és un no parar de recitals en esglésies –n’hi ha quatre en aquest enclavament que amb la reconquesta va ser militar– i de concerts simfònics al castell o a les ruïnes d’ Ammaia, a més dels happenings i la música de cambra a la gran cisterna que en altre temps recollia aigua per poder sobreviure sis mesos en cas de setge.

Un mar d’artistes entra i surt, arriben en els transfers des de l’aeroport de Lisboa, a dues hores i mitja de cotxe. Han volat d’Europa i en gran part d’ Àsia, ja que allà Poppen ha deixat empremta com a director de la Hong Kong Sinfonietta (que ha actuat aquest any, amb el suport de la Fundação La Caixa” en aliança amb el BPI), però també a Seül, Singapur o Tòquio. Molts són joves talents –impressiona la soprano coreana Sumi Hwang a l’església de Nossa Senhora da Estrela– amb carreres que despunten. Cobren quantitats simbòliques, per fidelitat.

“ Poppen ha estat professor nostre, anem on ens cridi”, diu Jang Yoon-Sun, la viola de l’ Arete Quartet que al setembre debuta a Barcelona en la Biennal que organitza el Quartet Casals a L’Auditori.

Però, què fa Poppen en aquest remot punt del sud europeu?

“M’en vaig enamorar en qüestió de minuts. He estat en tants llocs al llarg de la meva vida..., però no havia vist o sentit mai abans aquesta energia. Em vaig sentir atret pel silenci i per la bellesa: estàs envoltat per centenars de quilòmetres on no hi ha res lleig, ni una benzinera, ni una fàbrica. Aquí tot és bonic”, diu sortint de l’església de São Tiago, on acaba d’actuar la seva dona, la soprano Juliane Banse, la musa per a la qual el desaparegut doctor Roch va crear la Schubertíada de Vilabertran a l’ Empordà. Ens dirigim amb ell a casa seva.

“Va ser cosa del destí –afegeix Poppen obrint el jardí–. Havíem arribat fent un tour en bici i partíem l’endemà a les 10 h. La Juliane tenia reticències però jo ho vaig saber: aquesta era casa meva. La vaig veure a la venda a la nit i la vaig comprar al matí, abans de partir. I assegut en aquest pati, en silenci i amb Mozart al cap, vaig pensar que el que hi faltava era la música”.

La idea era portar amics músics i amants de la música per ensenyar-los-la. El poble era molt senzill, un petit mercat, les esglésies, dos bars... “T’imagines fer aquí un festival? Però no tenia ni un euro. De manera que vaig agafar un llibre de Marvão i me’n vaig anar a Lisboa a preguntar a l’ Orquestra Gulbenkian si hi volien venir a fer un concert. Ho vaig pagar de la meva butxaca, per tenir l’experiència”, diu el que abans d’agafar la batuta va fundar el famós Cherubini Quartet.

Van tocar dues nits al castell, però a l’alcalde li va agradar tant que va proposar de fer dos caps de setmana l’any següent. D’aquí la cosa va derivar en deu dies de festival. I ara és una cita professional de 32 concerts i més de mig miler de músics, incloent-hi el cor i l’orquestra del festival. I tot amb un bon nivell d’excel·lència.

El festival crida tant l’atenció, sobretot entre forans, que els pocs hotels es reserven amb un any d’antelació, cosa que dispara els preus i es fa costós allotjar els artistes. També l’oferta gastronòmica es refina en aquest poble que a l’hivern viu sota zero i per sobre dels núvols i a l’estiu supera els 40: molt recomanable és el restaurant Fago, que surt a la guia Michelin.

Quin pressupost té el festival? Qualsevol suposaria que no baixa del milió i mig d’euros, “però no els tenim”. La cuinera de la cantina que alimenta els artistes té 83 anys i unes cames d’acer –és d’enfilar-se cada dia per aquests carrers–, i és feliç de contribuir-hi. I tots els artistes volen tornar.

“En certa manera és com Vilabertran: tot queda concentrat aquí i la gent ve a gaudir de la música, no a lluir joies. No pots ni dur talons, les llambordes et maten”, assegura Banse en aquesta edició que ha inclòs cent compositors i música que abarca mil anys.