‘Boys, boys, boys ‘

Dos mites eròtics dels vuitanta dalt de l’escenari: Sabrina Salerno i Samantha Fox. Les dues van jugar fa quaranta anys la carta del pitram generós per assaltar el parnàs de la fama. Els exèrcits d’adolescents que en aquell temps ataconaren carpetes amb fotografies seves no ho feren per la complexitat lírica de les interpretacions. Tampoc per la sofisticació dels arranjaments musicals. Els fans ho eren en exclusiva de les seves corbes.

Quatre dècades després, les dues han coincidit al Music Festival de Cunit. Les que foren les dones més desitjades del planeta pop treuen encara rèdit del passat. Com que el seu repertori no dona per molt, els concerts són obligadament curts. Vist i no vist.

Dos mites eròtics dels vuitanta dalt de l’escenari: Sabrina i Samantha Fox

L’espectacle s’adorna amb videoclips antics per donar fe que les dues exerciren el rol de reines d’un innocent erotisme musical. Un recordatori en imatges del que foren i també, per comparació, del que són.

El seu negoci ha canviat. Les va llançar a un estrellat fugaç el seu cos. Ara les manté en peu la sempre rendible indústria de la nostàlgia. Els fans del present ja no ho són per la seva bellesa. Compren l’entrada per un viatge en el temps que les seves cançons fan possible.

Durant una estona Sabrina i Samantha li criden a la nit de Cunit que encara estem a l’any 1987, que seguim pagant en pessetes i que estan molt lluny els dies en què la vida començarà a girar les substancioses factures que sempre acaben arribant.

No són les úniques que venen aquesta fantasia. Moltíssims festivals d’estiu són fonamentalment el punt de trobada de la fruita madura que per un preu més aviat mòdic pot donar-se el gust de reverdir per unes hores.

Per això quan Sabrina canta el hit de la nit, Boys, boys, boys, l’interès del respectable no es dirigeix als seus pits, ni als que ara ballen dalt de l’escenari, ni als d’abans, que ho fan a la pantalla gegant; com sí succeïa a cada actuació de la cantant genovesa als anys vuitanta.

Passa senzillament que amb els acords d’aquesta cançó tan fàcilcom dolenta, el públic es retroba amb el seu jo del passat. El miratge dura uns minuts. Suficients per veure’ls ­somriure generosament i espon­tània, i convèncer-se, observant-los, de quantes truites somniaven aleshores.