El difícil pacte climàtic

El canvi climàtic no s’ha imposat per decret governamental. Hi ha molt negacionista que considera que les apel·lacions a l’escalfament global del planeta són només arguments del progressisme d’esquerres. Aquest que vol organitzar la vida als seus súbdits i no fa res més que prohibir, segons diu el catecisme dels que fan visques a la llibertat.

Aquesta filosofia que no existeix crisi climàtica s’ha fet miques definitivament aquest estiu a tot Europa. Les onades de calor que pateix el continent estan canviant els hàbits de comportament dels europeus com mai abans no havia succeït. A Espanya, fa temps que els ciutadans s’han acostumat a les altes temperatures i, amb permís de les oscil·lacions de la potència elèctrica, estan més que preparats per resistir-les.

El que ha agafat tothom amb la guàrdia baixa ha estat la virulència dels focs. Aquí cal lamentar la desconnexió existent entre el Govern i l’oposició, o més ben dit, entre el Govern central i les autonomies governades pel PP, per afrontar un gran acord en aquesta matèria. Segurament hi ha àrees on l’es­querra i la dreta poden encara mantenir diferències de concepte, però en la defensa del medi ambient i a abordar la prevenció d’incendis costaria de trobar-les. Un llegeix les pro­postes del Govern espanyol sobre el pacte d’Estat sobre la crisi climàtica i després llegeix les 50 mesures que el PP va proposar dijous per posar fi als incendis i no sap trobar-hi les diferències de fons. Tot i això, l’acord sembla impossible, com explicava ahir el nostre especialista Antonio Cerrillo a La Vanguardia , perquè es prioritzen els interessos polítics de cada partit.

L’ideal seria que les dues parts arribessin a una entesa en aquest àmbit i, si volen, després ja podrien continuar discutint en totes les altres coses. Reconec que això és un desig potser ingenu, fàcil d’explicar i difícil de complir, però necessari per a tothom. Amb aquestanhel m’escapo uns quants dies, i us deixoen molt bones mans. Que gaudiu del quepugueu.