Homenatge etern al dia D

Bill Galbraith i George Ciampa no s’haurien pogut imaginar mai que l’escenari d’aquell infern que van viure el juny del 1944 seria catalogat, 82 anys després, com a patrimoni de la humanitat. La Unesco encara no s’havia nifundat.

El 5 juny del 2019, la vigília del 75è aniversari del desembarcament de Normandia, La Vanguardia va parlar amb els dos veterans del dia D a l’ imponent cementiri americà de Colleville-sur- Mer, sobre Omaha Beach. Havien arribat pocs dies abans de Califòrnia. En Bill tenia 95 anys i anava en cadira de rodes. En George, un any més jove, caminava lleuger i dret. “Després de Normandia, tot el temps ha estat de regal; no em creia que en sortís amb vida”, va confessar en Bill, que es va llançar en paracaigudes, va resultar ferit molt greu i va passar gairebé tres anys en un hospital d’ Escòcia.

En Bill va tenir sort respecte a d’altres camarades. Ho sabia bé en George, que va tenir la ingrata tasca, durant setmanes, de recollir milers de cadàvers –aliats i alemanys– i preparar-los per a la sepultura. Molts dels morts eren precisament paracaigudistes que, per error, van caure al mar i es van ofegar. “ Vam aprofitar els mateixos paracaigudes com a mortalles”, va dir aquest diari. Ni en Bill ni en George van poder repetir el seu emotiu viatge transatlàntic per al 80è aniversari de la gesta bèl·lica. El primer va morir el febrer del 2021 (“va fer el seu últim salt”, van escriure al seu obituari). El segon va deixar aquest món el gener del 2024, després de dedicar-se a fons a divulgar la seva experiència a la Segona Guerra Mundial. Va elaborar sis documentals.

La prestigiosa etiqueta de l’agència de l’ONU accentuarà encara més la pressió turística sobre la zona

Durant una reunió a Corea del Sud, el 26 de juliol, la Unesco–l’agència de l’ONU per a l’educació, la ciència i la cultura– va decidir incloure les platges del desembarcament (els seus noms codificats eren Utah, Omaha, Gold, Juno i Sword) a la llista del patrimoni mundial pel valor històric que representen en la lluita per la llibertat. En total, són 80 quilòmetres de costa, amb vestigis com els del port artificial construït pels britànics a Arromanches, casamates, búnquers i fragments el mur de l’ Atlàntic aixecat per les tropes hitlerianes. S’ha afegit a l’àrea designada una àmplia zona interior on hi ha els cementiris dels soldats caiguts –dels Estats Units, britànics, canadencs i també alemanys– i la punta d’ Hoc, un penya-segat on hi va haver un assalt de les forces especials americanes a una posició alemanya que va tenir un alt preu en sang.

Pel president regional de Normandia, Hervé Morin, “es tracta d’un reconeixement internacional del que Normandia representa des del 1944, l’herència d’homes i dones que es van batre per la democràcia i la llibertat”. Morin veu important així mateix l’homenatge a una “regió màrtir”, perquè el desembarcament no només va significar alliberar-se dels nazis sinó que va com­portar una enorme destrucció i mortaldat entre la població local pels intensos bombardejos aliats abans i després del desembarcament per debilitar les defenses alemanyes.

No va ser fàcil que la Unesco acceptés posar l’etiqueta tan prestigiosa a les platges. La candidatura es va prolongar durant molts anys. Sempre hi va haver debat sobre la conveniència d’incloure en el patrimoni de la humanitat els llocs de guerres que van implicar tanta mort i patiment, a més del recel que podia despertar entre els vençuts. A la Xina i els Estats Units no els va agradar gens ni mica quan la Unesco hi va inscriure el memorial d’ Hiroshima, el 1996. Hi va haver després una moratòria per a casos semblants, fins al 2023. Els alcaldes de les localitats normandes van insistir en la petició, amb l’argument que les platges ja no evoquen tant la guerra com la pau a Europa construïda després, una situació que el conflicte a Ucraïna ha alterat completament, i potser això també ha pesat en la decisió.

L’àrea catalogada inclou els cementiris, també els dels alemanys, i els vestigis bèl·lics

El segell etern de la Unesco farà encara més difícil conciliar la fidelitat a la història, la gestió del turisme de masses i la preservació del patrimoni. La zona rep diversos milions de visitants cada any, entre els quals és significatiu el turisme de la memòria. Proliferen en aquest territori els museus de tota mena, públics i privats. Als aniversaris assisteixen a Normandia milers d’apassionats de la gesta del dia D i de la parafernàlia bèl·lica, de França i altres països, entre ells nombrosos britànics, que vesteixen uniformes militars, condueixen vehicles de l’època i fins i tot patrullen per les platges amb jeeps restaurats dels anys quaranta. El perill de sobresaturació turística i de la síndrome Disneyland és evident. Això tampoc no els va passar pel cap a en Bill i en George el 1944.