Vint anys després dels focs de l’Empordà el bosc continua brut

Ara fa 20 anys, en un episodi de forta calor, vegetació seca per l’escassetat de pluges i un vent de tramuntana que es va allargar durant dues setmanes, a l’Empordà van cremar vora 2.000 hectàrees en una successió de nou focs entre els dies 3 i 7 d’agost. La majoria van ser originats per la mà de l’home, com ho són el 90% dels incendis que es registren a Catalunya. El més gran d’aquell episodi del 2006, el que es va originar a Ventalló i que va cremar unes mil hectàrees de diversos municipis entre l’ Alt i el Baix Empordà, segons dades dels Agents Rurals, va ser intencionat. No hi va haver danys personals, però sí materials i el debat de millorar la gestió forestal, la recuperació del paisatge mosaic i de protegir les urbanitzacions. Uns plantejaments que es repeteixen cada cop que hi ha un gran foc, com el que a prin­cipis de juliol va cremar unes 2.200 hectàrees al massís de les Gavarres i que s’ha convertit, de moment, en el més important d’aquest estiu fins ara a Cata­lunya.

Quim Guàrdia treballava el 2006 com a bomber a Llançà quan el van derivar al foc de Cistella, que el 4 d’agost va cremar entre aquest municipi i Terrades. A la pregunta sobre si la situació es pot tornar a repetir en aquell territori, ho té clar. “És qüestióde temps que un incendi gros es torni a repetir”, assumeix. Guàrdia posa el focus en la gran quantitat de combustible que hi torna a haver dues dècades després d’aquell incendi. “Tots tenim una part de culpa, les administracions i els particulars; hem de remar en el mateix sentit”, diu Guàrdia, membre ara de l’ Agrupació de Defensa Forestal Puig Segalar, que es va constituir l’any 2016. “Tenim un bosc immens i molt atapeït que ha crescut en hectà­rees i que s’ha regenerat al seu aire, a cada pam hi ha un pi, la prevenció passa per treure combustible, però al particular no li surt a compte”, diu. Això explica, per exemple, per què només l’1% dels propietaris forestals de la zona han optat per fer un aclarida i franges de protecció, tal com els proposava l’ADF, que durant aquest temps ha fet feina d’obertura de camins i de manteniment de pistes i neteja. “Els boscos estan bruts, una ADF amb voluntaris no ho pot arreglar tot i la subvenció que tenim ens dona per comprar quatre màquines i poc més; s’ha de fer un pla de neteja de boscos públic o privats”, diu Montse Pala, membre també de l’ADF.

“Tenim un boscam immens i molt atapeït, a cada pam hi ha un pi”, diu Quim Guàrdia, membre d’una ADF

“Malgrat la feina feta, hi ha més perill d’un gran foc ara que no fa 20 anys”, assumeix el president del Consorci Forestal de Catalunya, Rossend Castelló, que posa xifres al dispendi que suposa per a un propietari netejar les forests. “Una hectàrea de terra voreja els 1.500 euros; netejar la zona, entre 2.000 i 3.000”, diu Castelló, que posa deures tant als particulars perquè facin treballs de prevenció a les finques, com també a l’Administració per impulsar la bioeconomia potenciant, per exemple, la construcció amb fusta dels boscos catalans, sense necessitat d’haver-la d’importar d’Àustria, el País Basc o Grècia. Cal tenir en compte que el 65% de la superfície de Catalunya és forestal i el 77% és privat. “Al marge que un particular no obtingui beneficis de la gestió del bosc, molts ni tan sols saben que han heretat una parcel·la”, afirma l’alcaldessa de Viladamat, Dolors Pons. Els ajuntaments intenten mantenir els trams de boscos públics nets. A Capmany, on el 2006 es van cremar 400 hectàrees per una negligència, es van obrir franges perimetrals al voltant dels nuclis habitats, sobretot a partir de l’any 2012 amb el devastador incendi que va cremar més de 10.000 hectàrees a l’ Alt Empordà. “Però, en general, el bosc cada cop és menys net i més susceptible a ser combustible”, diu l’alcalde Joan Fuentes. A la Tallada d’Empordà cada any destinen una partida a la neteja de finques municipals, a crear zones de protecció de nuclis habitats i a desemboscar camins. L’alcaldessa Maria Dolors Guàrdia explica que alguns particulars s’han sumat a la neteja de les finques i en alguns casos han substituït el pi blanc per oliveres i alzines, amb menys capacitat de combustió. Són pocs. “És un gran problema, hi ha molta massa forestal i no hi ha prou ajudes”, diu l’alcalde de Sant Climent Sescebes, Marc Sala.

La necessitat de gestionar millor els boscos es demostra clarament com la gran assignatura pendent. En canvi, la gestió de l’incendi per part dels Bombers ha fet un salt endavant. Aquells focs van posar a prova la seva capacitat en un episodi de simultaneïtat com el que hi va haver. El bomber Jordi Martín, que ara és cap de la regió d’emergències de Girona, tenia 26 anys el 2006 quan va intervenir en els focs de l’Empordà. “Una de les grans lliçons apreses és que no volíem tenir dos incendis grans”. Una simultaneïtat que aleshores es va donar només a l’ Empordà, però que aquest estiu ha viscut Catalunya. Una altra lliçó és que les carreteres o autopistes ja no eren elements determinants per ajudar a apagar el foc. “Vam veure que els focus secundaris saltaven les carreteres”, recorda Martín sobre aquell incendi de cinquena generació (per la simultaneïtat) i que va obligar a tallar l’N-II i l’autopista.

“Ara els Bombers tenim més coneixement de com es comporten els incendis”, diu Jordi Martín

Fa 20 anys encara no es parlava dels incendis de sisena generació, aquells que són capaços d’alterar les condicions meteorològiques del seu entorn i que superen la capacitat d’extinció dels Bombers, que van acompanyats de canvis sobrats de la direcció del vent. “En aquests 20 anys els Bombers tenim més coneixement, sabem com es comporten i com interactuen amb l’atmosfera i també com protegir la població”, explica, si bé reconeix que “el 2006 amb els mitjans que teníem es van fer bé les coses”.

En aquest apartat, el de la protecció, les noves tecnologies han posat a disposició de la població eines com l’ ES-Alert. El terme confinament no s’havia generalitzat. Imatges com les que il·lustren aquest reportatge amb veïns lluitant amb galledes contra el foc són ara més difícils de veure. La tecnologia ha fet un pas endavant. Aquells dies a l’Ajuntament de Viladamat no es disposava ni d’internet ni de fax, la fotocopiadora estava espatllada i hi havia problemes de llum.

El sector forestal demana que s’impulsi la bioeconomia i indústria del pèl·let per fer rendible el bosc

Els pares de Montse Pala, que vivien al castell de Sant Feliu de la Garriga, on les lames van arribar a la porta, van tenir sort d’uns veïns que els van anar a picar la porta. “Els equips d’extinció no coneixien gaire bé els camins secundaris o les dreceres”, explica Sal­vador Martínez, de Palauborrell, també a Viladamat, a qui des de fa 26 anys uns burros ajuden a mantenir a ratlla el sotabosc propera la casa. L’informe operatiu d’aquell incendi, al qual ha tingut accés La Vanguardia , posa de relleu que “la coordinació entre Bombers, Agents Rurals, Mossos i ADF, que treballaven per separat, no va existir, només a través dels comandaments que puntualment feien d’enllaç”. Una forma de treballar que ha canviat. També ell pensa que un incendi com aquell es pot repetir. “Però ara hi ha més consciència, més eines de coneixement del territori per controlar-lo i més estratègia”, reconeix.