Com pot la Lluna amagar el Sol?

Amagament, ocultació, desaparició del Sol per interposició de la Lluna. El tercer substantiu, desaparició, en grec era ékleipsis, i passant pel llatí va arribar al nostre eclipsi. Parlem, doncs, de desaparició, perquè un astre es col·loca en línia amb dos més, de manera que el del mig fa desaparèixer el tercer a ulls del primer. I això com ho fa? Doncs per art d’encantament, perquè són realment màgiques les proporcions que s’estableixen entre el Sol, la Lluna i la Terra.

No cal dir que el Sol és molt més gros que la Lluna, com ens ensenyen a escola. El primer és un estel i el segon és un satèl·lit del planeta Terra. La paraula que tenim per parlar de tots tres és astre , que és el substantiu que abasta des dels grans estels fins als petits asteroides, és a dir, tots els cossos celestes.

El número màgic que fa que tots dos astres tinguin la mateixa mida a ulls dels terrícoles és el 400

Però quina és la màgia? Si ens imaginem que el Sol és un globus, ens hi cabrien 64 milions de Llunes dintre. En canvi, el 12 d’agost, a quarts de nou del vespre, aquesta Lluna diminuta taparà, amagarà, ocultarà, farà desaparèixer, eclipsarà completament el Sol, com si tots dos astres tinguessin la mateixa mida. Així doncs, ens calen més dades.

El número màgic, la dada que aconsegueix que, aparentment, la Lluna i el Sol tinguin la mateixa mida a ulls dels terrícoles, és el 400. El diàmetre del Sol fa 400 vegades el diàmetre de la Lluna. Ja no són 64 milions de Llunes de volum, però continuen sent moltes, 400, perquè una de sola eclipsi tot el Sol. L’altre 400 màgic és la distància, perquè el Sol és unes 400 vegades més lluny de la Terra que la Lluna. Aquesta proporció és la que fa que els veiem aproximadament semblants de mida i que, en el cas d’un eclipsi, la Lluna cobreixi completament el Sol, vistos des de la Terra.

Com que els moviments dels astres del sistema solar no es produeixen en cercles exactes, si el Sol és més pròxim a la Terra, aleshores es produeix un eclipsi anul·lar, perquè la Lluna no arriba a amagar del tot el Sol i apareix una mena d’aura al voltant del nostre satèl·lit natural.

Fixeu-vos que he fet servir un adjectiu qualificatiu per definir la Lluna, “el nostre satèl·lit natural”, perquè avui la proliferació de satèl·lits artificials li ha acabat prenent el nom original. Quan parlem de satèl·lits, indefectiblement pensem en aquests aparells que orbiten la Terra, i ens aporten dades, ens vigilen i ens controlen. En canvi, la Lluna acompanya la Terra i a tots nosaltres, ens protegeix, regula les marees, els conreus i fins i tot els parts, com si fos la nostra guàrdia personal, la nostra escorta, la guàrdia de cos (o de corps), que és justament el sentit original de satèl·lit.