Amors de pretemporada

Els partits amistosos de pretemporada són una projecció enganyosa de futur. De vegades ensopegues amb descobriments com Bojan (l’any 2007, en aquell bolo contra l’Al-Ahly egipci), però sovint has de rendir-te a l’evidència que molts amors futbolístics de pretemporada són, en realitat, efímers embolics d’estiu. En els últims anys s’ha creat un nou model d’adhesió que, de consigna en consigna, celebra l’explosivitat intuïda d’Adeyemi o l’orgullosa eficàcia de Hamza Abdelkarim i, en canvi, arrufa el nas quan es parla de Ferran. Consumim expectatives amb una voracitat vertiginosa, com si fos una reacció als anys d’estabilitat en què moltes posicions de l’equip semblaven assignades de per vida. Sense temps per assimilar la realitat, intentem imaginar un Barça en què els extrems –Gordon, Adeyemi, Raphinha i Lamine Yamal– pressionin amb una intensitat tan defensiva com ofensiva.

Condicionats per un calendari inhumà, descobrim jugadors del planter que se salten etapes amb una audàcia que el Barça haurà d’aprendre a gestionar si no vol tenir un problema d’overbooking . En la psicologia culer, els afectes no són racionals sinó capriciosos. Ens enamorem d’una promesa remota i, en canvi, mantenim les distàncies amb veterans com l’eternament ressuscitat Andreas Christensen, que ja fa quatre anys que pertany a la plantilla i que si ens el trobem en un ascensor només sabem que ens sona d’alguna cosa.

El retorn de Mourinho és un dels al·licients, morbosos, de la pretemporada

Primeres impressions de la pre­temporada? Hansi Flick s’ha aprimat i Joan Laporta ha superat un procés d’arrítmia que, literalment i metafòricament, en defineix el caràcter. Ens queda, com a os informatiu per rosegar, el possible fitxatge de Julián Álvarez. Forma part de la tradició dels culebrots hipertrofiats que alimenten la nostra infinita capacitat per marejar perdius que, amb un sentit legítim de l’espectacle, ens entretenen. Per postres, tenim l’espectre de l’antagonisme encarnat per José Mourinho (11 d’agost, Netflix estrena la docusèrie de títol irrefutable: Mourinho ), que proposarà una imatge més sàvia i amable que, en teoria, hauria d’estar basada en fets reals, encara que per la majoria de culers la consigna sempre serà qüestionar-ne la versemblança.

Per cert: després del partit amistós contra la Fiorentina, Mourinho va dir que havia vist tres Reial Madrid: un Madrid fresc, un Madrid cansat i un Madrid molt cansat. En el moment de sentir-lo, vaig notar l’impacte del retrobament, com si escoltar Mourinho em retornés a quan el portuguès tot just començava a desplegar el seu innegable poder comunicatiu. Van ser uns segons de Mourinho fresc, però de seguida es va imposar un déjà-vu cansat o molt cansat. Morbosament, vaig recuperar el llibret El evangelio según Mourinho (Morellini Editore, 2010), que recull màximes que avui semblen premonitòries: “El camino de regreso es largo pero no imposible” o “Si antes de un partido hiciera ver a mi equipo Gladiator , mis jugadores se echarían a reír o llamarían a un medico para comprobar si me he puesto enfermo”.