Una família aparentement normal protagonitza ‘La truita’, al teatre Poliorama

Un matrimoni a la maduresa, que ha tingut tres filles i que es consideren uns pares moderns, han decidit fer un tomb a la seva vida i anar a viure a un poble, on regenten un forn ecològic. Emma Vilarasau i Jordi Boixaderas, amb una química entre ells per donar i per vendre, són aquests pares amb tres filles emparellades que han decidit celebrar l’aniversari del pare. La mare prepara el seu famós fricandó, però una de les filles, que s’ha fet vegetariana, s’hi presenta amb una truita perquè l’hi cuini.

El dramaturg francès Baptiste Amann, nascut el 1986 a Avinyó, és l’autor de La truita, on ha combinat les històries que enllacen aquesta família aparentment típica, però que, com a totes les famílies, es mou entre les llums i les ombres. I Ferran Utzet ha dirigit la partitura, sense caure en cap desequilibri per excés o per defecte, en un desplegament de recursos ben jugats a l’escenari. Sara Espígul, Miranda Gas i Júlia Bonjoch són les tres filles, i Arnau Puig, Marc Bosch i Tai Fati, les respectives parelles que completen un repartiment excel·lent que ofereix gairebé dues hores de molt bon teatre.

“Diuen que els fills te’ls estimes i els odies amb la mateixa intensitat”, assegura Emma Vilarasau

Pel que fa a l’argument, en una entrevista recent, Jordi Boixaderas explicava: “És un matrimoni d’uns 60 anys, l’edat en què hi hauria gent que es jubilaria i ells encara tenen empenta per muntar un forn ecològic ben lluny de Barcelona. Sempre han sigut així, amb ganes d’un projecte vital. I han educat tres filles amb aquests principis. Allò que mames a casa evidentment et condiciona per tota la vida, a vegades a favor i a vegades en contra. I aquí veiem el resultat amb tres filles que reaccionen de maneres diferents”.

Emma Vilarasau exposa: “Ells dos són pencaires, bastant d’esquerres, i tenen una visió àmplia de la vida. D’això s’esperaria que les filles reaccionessin bé, però n’hi ha que no els agrada el que hereten o potser és que no els serveix al món que els ha tocat viure. I es produeix un enfrontament generacional. Cada generació es revolta una mica contra l’anterior, i jo recordo que em vaig revoltar molt contra els meus pares”.

“Com que no és una família desestructurada –continua Boixaderas–, l’obra es pot centrar a explicar la personalitat de les tres filles i la relació amb els pares. Primer hi ha una òptica general de comèdia, quan estan de celebració. I després hi ha l’òptica de primer pla de cadascú, on veiem la tragèdia que pot representar això de les generacions. A partir d’aquí el llenguatge treu guspires, quasi no hi ha manera de parlar sense ofendre’s, sense posar-se en dubte. I aquests monòlegs estan escrits en un llenguatge poètic, molt diferent dels diàlegs familiars”. Tot aquest joc escènic flueix molt bé a l’escenari del teatre Poliorama, amb imatges projectades que completen l’acció teatral.

Vilarasau fa una puntualització sobre els esforços dels pares envers els fills, aplicable a la funció, però extrapolable a moltes menes de família: “Com a mare pots haver fet una cosa amb intenció perquè la recordin tota la vida i resulta que no la recorden. I en canvi et parlen d’una cosa que vas fer tu que ni te’n recordes i allò sí que els va marcar”, declara. “Diuen que els fills te’ls estimes i els odies amb la mateixa intensitat. Tots tenen coses precioses i tots tenen coses horribles. Ara bé, l’obra no pretén donar cap lliçó moral, i això també és bonic”, conclou l’actriu.

L’obra La truita s’ha estrenat amb èxit i reconeixement popular al teatre Poliorama, on fa funcions fins al 8 d’agost i on tornarà del 9 de setembre fins al 18 d’octubre­.