Periodisme de gossos

Fa uns dies, les cartes dels lectors de La Vanguardia van recuperar un filó infinit: la relació dels humans amb els gossos. Per desgràcia, encara no existeix el sistema per, en un univers paral·lel, saber què opinen els gossos de les actituds dels seus amos. La mateixa condició d’amo, qüestionada per l’etologia, segur que provocaria debats encesos entre els gossos que assumeixen el seu rol de mascota –submissió, dependència, afecte, acompanyament– i els que es reivindiquen com una espècie autosuficient i amb el mateix potencial per a la independència que els gats. En un d’aquests podcast que vampiritzen dilemes d’internet, li preguntaven a un convidat: “Si fossis un animal, ¿t’estimaries més ser un gos o un gat?” Intueixo que en el regne animal no existeixen preguntes equivalents.

Els lectors de La Vanguardia renoven el vell repertori sobre excrements al carrer o l’estrès provocat pels petards de Sant Joan. Ara es parla de l’educació dels gossos als trens –més educats que molts usuaris teòricament humans, escrivia una lectora– i de fins a quin punt estem convertint els gossos en inquietants simulacres de fills. L’any 2024, les dades del Registre Censal d’Animals de Companyia de l’Ajuntament de Barcelona parlaven d’una població de 175.000 gossos censats i només cal fer un tomb pel carrer per entendre que les raons per tenir gos s’han multiplicat. ¿Solitud o, com durant la pandèmia, una excusa per sortir a hores intempestives? No és un detall menor: tinc detectats uns quants presumptes adúlters que aprofiten que surten a passejar el gos per parlar amb presumptes amants mentre el pobre gos, avorrit, se’ls mira esperant que li facin una mica de cas.

Ja veurem si les cartes sobre gossos tenen l’èxit d’altres debats històrics

No sé si aquest filó reobert pels lectors acabarà tenint l’èxit de les històriques polèmiques sobre l’au misteriosa que sobrevola Barcelona, els mitjons de rombes o el caient del paper de wàter. Als articulistes ens toca assumir que la rellevància mediàtica dels gossos ha canviat.

L’enyorat Josep Maria Espinàs sempre deia que si un articulista debutant vol impressionar el director, només ha d’escriure una columna sobre gossos –o sobre els amos–, tant se val si a favor o en contra, i s’assegurarà una allau de cartes al diari. Ara som els columnistes els que, encuriosits, esperem que les cartes dels lectors ens sorprenguin i ens inspirin.