Des de Ceuta amb temor

Ceuta ha estat, des que existeix, ibèrica. Des del 1415 portuguesa, i espanyola des del 1640. El Marroc es va crear el 1956. Així que la meva casa de Ceuta era espanyola sis-cents anys abans que el Marroc existís. No ha estat mai una colònia”. M’ho recorda Ricardo Lacasa, cronista de Ceuta, que explica la seva història apassionant, que és també la de la seva vida, entre dos continents. A La Contra (19/V/ 2021) va descriure la primera onada de nedadors marroquins. Els habitants de Ceuta estan acostumats a les tensions geopolítiques. Però això no impedeix que els indigni ara la ineficiència en la gestió de les que ens enfronten a Rabat.

“A la frontera –adverteix– avui hi mana el Marroc. Malgrat les 10.000 entrades del 2021 no s’ha blindat per mar i ara han sigut 60.000. Només es manté un espigó de 10 metres de llargada molt fàcil de salvar. Els ceutís hem tornat a patir aquesta manca de previsió”.

El detonant pot haver sigut el recent apropament d’Espanya a Algèria, apunta, o simplement un altra demostració del Marroc del que pot aconseguir en molt poc temps. Rabat podria així haver advertit a Sánchez desprès de la seva visita a Alger: “Com no saps triar amics has triat els teus enemics”.

Per descomptat que el Mundial de futbol passat i l’organització del proper hi influeix; però encara més que Rabat avui se sent molt segur amb la seva relació especial amb Trump. N’és una prova que va ser el primer país àrab, després de Jordània que ja les tenia, en establir relacions amb Israel dins els Acords d’Abraham al 2021, que Trump va recompensar amb el Sahara Occidental. Ara li posarà el seu nom a la gran autopista que el recorrerà.

A més de la manca de previsió al no blindar la frontera per mar, ha molestat tant com ha intrigat els ceutís el nerviosisme de Sánchez davant les càmeres, mentre es recorda l’eficàcia dels serveis secrets marroquins, amb suport israelià, per copiar dades dels mòbils.

I en els últims anys també els sorprenen els turistes marroquins, sobre tot del sud, que exhibeixen riquesa, tant como la projecció d’algunes àrees del país veí, com el proper port de Tànger Med, que demostra que la genera aquesta riquesa. Una altra cosa és com es reparteix aquest progrés, amb uns cobrant sis euros al dia i d’altres, milionaris. Al Marroc no hi ha classe mitjana, recorda el cronista.

Aquesta desigualtat alimenta un malestar que ara manipulen contra Espanya, però també fa patir l’avenir del regne del Marroc, amb Mohamed VI malalt i sovint en clíniques de París. El pitjor seria que el país acabés en mans dels integristes.