Vicco o Victòria?“Avui soc totes dues”

Victòria Vicco Riba Muns (Tiana, Maresme, 1995) està de gira amb Los 40 Summer Life 2026 i comparteix concerts amb Leire Martínez, Álvaro de Luna, Depol i Marlon, entre altres artistes. Després de València i Catalunya, Vicco va actuar a Laredo i demà la gira continua a Candás, també a Astúries, A Coruña, Combarro i Simancas. Els seus últims singles són Tiramisú , un tema estiuenc però amb rerefons de desamor real, i Última calada de ti , títol clavat per tancar una etapa de la seva vida.

Han passat dos anys des de l’àlbum Noctalgia i l’èxit aclaparador que a Benidorm Fest no van saber veure, Nochentera . Aquesta cançó la va posar al mapa, tot i que venia de gairebé 15 anys dedicada a la música. Va començar amb les seves dues germanes, Andrea i Claudia, a la formació Carpanta: “La música ens ha unit des de petites. En aquell moment, a la classe de l’ Andrea un noi tocava la bateria, i un altre, la flauta dolça. Se’ls va ocórrer muntar un grup i van fer un càsting. Jo tenia uns 10 anys, tocava el piano i sentia un pànic enorme. Recordo la meva primera actuació a l’escola Lola ­Anglada amb una plorera... No volia sortir”. Un cop superat el tràngol, Vicco va seguir amb la música, tot i que encara ­arros­sega més que respecte al directe: “M’ho passo malament. Qualsevol persona que es posa amb un micro davant del públic està exposada al judici de tothom que té al davant. Bé, hi he treballat i de mica en mica he començat a passar-m’ho bé. Em fa por, però ho afronto i tiro endavant”.

“Sempre m’ha inspirat més trobar a faltar algú que quan estic enamorada”

Victòria Riba va crear Vicco per poder ser ella mateixa quan una actuació a l’institut li va canviar la vida. “Per Sant Jordi s’organitza una jornada festiva perquè els alumnes llegeixin poemes, patinin, que tinguin el seu moment d’expressió... Doncs amb el pànic escènic que t’explico, alguna cosa en mi em va dir que havia de cantar. M’hi vaig plantar amb 15 o 16 anys, amb un micro i la cançó més difícil del planeta, I will always love you , de Whitney Houston. Va ser un moment molt guai”. Una companya li va dir que el seu pare es dedicava a la indústria musical i que això ho havia de saber. Vicco li va passar el seu canal de YouTube, en què feia versions, i va sonar la flauta. Més dolça que la que tocava el seu amic de l’escola: “El pare de la meva companya em va enviar un correu en què deia que li havia agradat molt i li havia fet arribar a un amic seu molt especial. No em va dir ni qui era. Al cap de pocs dies em va tornar a escriure: ‘Bé, aquest amic és Alejandro Sanz i li has encantat’. Era com una pel·lícula. De sobte, de 0 a 100, com m’ha tornat a passar després a la meva carrera més vegades. Alejandro Sanz em va convidar a casa seva, vam parlar de moltes coses i em va donar suport musicalment per fer el primer disc, Mírame . Em va ajudar amb la discogràfica i es va comportar d’una manera increïble: em va convidar a la gira de Sirope el 2015, de manera que de cantar a l’institut vaig passar a cantar davant de 20.000 persones amb un piano de cua”.

Aquest canvi de vida li va venir molt gran, explica l’artista. “No estava preparada per sostenir una carrera en aquell moment. A més, havia d’estudiar a distància, perdia una mica el meu cercle, que en aquesta edat és molt important, per tractar amb gent de 40 anys cap amunt. Va ser una dissociació i vaig desenvolupar un TCA després de no poder gestionar les emocions. Vaig anar a un centre de rehabilitació i Sony em va donar la carta de llibertat. Vaig començar a estudiar producció musical i així va sorgir Vicco, com un alter ego, una artista amb grapa capaç de fer qualsevol mena de gènere. Avui soc totes dues”.

Vicco compon més bé amb el cor trencat. “La tristesa i el dolor són una categoria d’emocions de què intentem escapar-nos. A mi sempre m’ha inspirat més trobar a faltar algú que quan estic enamorada. I la música és la meva teràpia”. Ara prepara el pròxim treball: “Amb Última calada de ti tanco una etapa a la meva carrera. Em va caure a sobre tot el que he viscut els últims anys, coses increïbles i el tema Nochentera , que ha tingut molt impacte emocional en mi. Després d’un període de breakdown mental, vaig decidir que tornaria a l’estudi a recuperar la il·lusió per compondre i el sentit de per què vull fer música. N’he parlat amb companys: la pressió, la competència, cal treure un hit... Tot això va frenant la il·lusió ­pura que tens amb 10 o 11 anys, en el meu cas, quan vaig començar a versionar les meves cançons preferides. I és molt fàcil que es perdi això, com la màgia de Nadal”.