DJ Pedro Sánchez

L’atzar ha volgut que, coincidint amb la tragèdia de Ceuta, el president Pedro Sánchez hagi fet pública una PlayList com a recomanació d’estiu. Fer recomanacions (llibres, música) formar part d’una estratègia que confirma que, com tants altres personatges públics, Sánchez ha sucumbit a l’oferta addictiva de les xarxes. Els seus detractors li han saltat a la jugular, escandalitzats per la inoportuna coincidència. La llista inclou artistes catalans com Minibús intergalàctic o Sílvia Pérez Cruz. Ja fa anys que les PlayList són un gènere mediàtic, l’evolució d’aquells programes enllaunats per ser emesos durant les vacances i un dels potentíssims altaveus de la plataforma que en gestiona el monopoli.

¿Quin interès tenen les cançons que li agraden a Pedro Sánchez? El mateix que saber quins llibres recomana. És un farciment intranscendent que, en aquest cas, indigna per la malaptesa dels community manager , incapaços de coordinar-se amb la realitat. No analitzaré les cançons: la majoria no les havia sentit mai.

 Però la temptació de buscar quines músiques agradaven a grans figures de la política és forta. Hitler tenia debilitat per la grandiloqüència pangermànica de Wagner. A Stalin li agradaven les cançons populars georgianes i un concert per a piano de Mozart. A Mussolini li encantava el jazz, que considerava la música del futur. ¿I a Franco? Carmen Sevilla, Juanito Valderrama i Raphael. Són, és clar, polítics de biografia totalitària. Acostant-nos a realitats més justes i democràtiques, sabem que al president Pasqual Maragall li agraden la música clàssica, el jazz i les sardanes. I el president Pere Aragonès també va fer pública una PlayList amb Joan Dausà, Ginestà i Dr. Calypso. Deu ser una tradició ancestral.

La presència de personatges públics a les xarxes té perills imprevisibles

Quan vaig desmuntar el pis de la mare, vaig sacrificar desenes de llibres i discos, alguns amb cobertes escrites en rus. Estava a punt de llançar una capsa de discos amb inscripcions en ciríl·lic fins que, per sort, el meu germà va traduir-la: Les cançons que li agradaven a Lenin . Crec que al final se la va endur ell –que sap rus– i em va explicar que d’aquella tria el més rellevant era l’ Appassionata de Beethoven, que, segons diu la llegenda, va ser composta quan Beethoven ja veia que el procés de sordesa era, com les patinades públiques a les xarxes socials, irreversible.