Andy Burnham ignora les crítiques de la dreta i se’n va de vacances

Anar-se’n de vacances a l’agost si ets primer ministre britànic comporta un risc considerable si es fa cas dels precedents, i un ha d’estar mentalitzat a interrompre-les o cancel·lar-les per poc que les coses es torcin. Keir Starmer –que era una mica malastruc, tot sigui dit– va haver de renunciar als plans el 2024, poc després que hagués guanyat les eleccions, pels aldarulls suscitats arreu del país per l’assassinat d’unes nenes a Southport, i l’any passat es va veure obligat a retallar-les per reunir-se amb Donald Trump a Escòcia i parlar sobre Ucraïna.

Però la maledicció vacacional, en gran part deguda a l’obsessió de la premsa, no només ha espatllat els plans de Starmer. Boris Johnson, que posava un morro considerable a les coses (vegeu les festes prohibides de Downing Street durant la pandèmia), va suspendre una estada a l’estiu a les Terres Altes d’ Escòcia per motius de seguretat, ja que es va fer pública la direcció de la casa que hi havia llogat. I una cosa semblant va passar l’estiu del 2021, quan descansava al comtat anglès de Somerset i als talibans se’ls va ocórrer avançar cap a Kabul (el seu ministre de Defensa Dominic Raab va decidir continuar a Creta i va haver de dimitir).

A Theresa May li agradava anar de vacances amb el seu home en una caravana i fer caminades per les muntanyes de Snowdonia a Gal·les i els Alps italians i francesos. L’aire de les altures li va afectar, tot i això, el bon judici, i durant una d’aquestes escapades a l’agost hi va donar massa voltes i va tenir la idea pèssima de convocar unes eleccions generals anticipades per obtenir una ratificació clara als seus plans sobre el Brexit. El tret li va sortir per la culata i va perdre la majoria absoluta que tenia (poc temps després Boris Johnson dormia amb la seva considerable prole a Downing Street).

Thatcher va escurçar unes vacances a Còrsega perquè al cap de quatre dies deia que s’avorria

Andy Burnham, per minimitzar els riscos d’una desfeta, només s’agafarà una setmana de vacances i no ha dit on, tot i que s’entén que a l’estranger, i que con­tinuarà teletreballant i presidint reunions telemàtiques amb els ministres (falten únicament tres mesos per presentar el pressupost, amb probables i impopulars pujades d’impostos que li començaran a crear enemics).

Tot i això, la dreta se li ha llançat a la jugular, dient que com és possible que s’agafi vacances quan tot just va assumir el càrrec el 20 de juliol, i amb el país “cremant” amb l’arribada de migrants il·legals en pastera, l’impacte de la crisi de Ceuta i “mentre els compatriotes no poden sortir de casa pel cost de la vida”, que a moltes persones ja no els permet ni un paquet tot inclòs en un hotel de Mallorca.

Qui realment sabia fer les coses era Tony Blair, que se n’anava de gorra i sense cap mena de remordiments a casa d’un mecenes del Partit Laborista a la Toscana, a la mansió de Cliff Richards a Barbados o a la Villa Certosa de Berlusconi a Sardenya, i, a més, tenia la sort que eren els agostos tranquils en què no passaven coses que l’obliguessin a tornar. Ell sí que vivia bé i no el seu successor, el turmentat Gordon Brown ( Starmer de la seva època), que al cap de dos mesos de ser primer ministre va decidir “fer país” agafant-se les vacancesal Regne Unit, i va haver d’abandonar el viatge quatre hores després que l’emprengués perquè va esclatar una epidèmia de febre que va afectar el bestiar oví. L’estiu següent se’n va anar a la costa de Suffolk, però es diu que en va detestar cada minut (el van veure amb jaqueta i corbata passejant per la platja) i es va jurar a si mateix que a partir d’aleshores sempre aniria a la seva Escòcia natal. Una cosa que va complir.

De vegades les vacances donen idees pèssimes, com la de Theresa May d’anticipar les eleccions

Rishi Sunak, potser sabent que tenia els dies comptats, li va ser igual tot i se’n va anar a Santa Monica (Los Angeles), on tenia un pis. David Cameron és un altre que se les componia bé. Apassionat d’ Espanya i Portugal, aprofitava els descansos de l’estiu per anar a Castella, Lanzarote, Granada o Madeira, i feia l’efecte que s’ho passava molt bé i sense que li importés la presència dels fotògrafs, tot i que eren altres temps i, sent conservador, la premsa de dretes el tractava amb considerable vènia.

Margaret Thatcher es va agafar durant el llarg regnat vacances a Suïssa i en altres enclavaments europeus, però sobretot li agradava anar-se’n a Cornualla. Una vegada ella i el seu home Denis van planejar deu dies a Còrsega, però van tornar a Londres al cap de només quatre, i no per cap crisi política sinó dient que ja havien recorregut tota l’illa i s’hi avorrien. En canvi, el laborista Harold Wilson adorava tant les illes Scilly que va demanar ser-hi enterrat.

Burnham se n’ha anat amb la seva dona neerlandesa Marie-France i els seus tres fills a una destinació secreta, aprofitant la lluna de mel política de què gaudeix després d’haver anunciat diverses mesures per reduir el cost de la vida (menys impostos a l’energia i als pubs, un límit al preu dels autobusos). Amb això, demostra que domina les xarxes socials molt millor que Starmer (cosa que no és difícil) i augmenta la seva popularitat amb un estil planer (és el primer líder en molt de temps que fa l’efecte que gaudeix amb la feina).

La premsa de dretes s’exclama perquè se’n va “en plena crisi migratòria a Europa”

Quan torni se li complicaran les coses. Al cap i a la fi, no té diners per gastar, i ha promès ni més ni menys que “ posar fi a 40 anys de neoliberalisme fracassat, centralisme i desindustrialització”. Li anirà bé agafar forces.