Torroella es fica al mapa

Daniïl Trífonov es dirigeix al piano que presideix l’escenari de l’ Espai Ter envoltat dels músics de la Mahler Chamber Orchestra amb l’actitud d’un poeta maleït que duu sobre les espatlles el pes emocional de l’univers. I potser és així, perquè el que és probablement el pianista més fascinant de la seva generació es prepara per abordar el Concert núm. 1 de Johannes Brahms, un repte tècnic i anímic que aquest artista –a qui tant li fa si toca a Torroella o al cim de l’Everest– encara amb el compromís d’un orfebre de l’honestedat musical.

I, a mesura que avança el concert, va aconseguint contagiar del seu univers poètic tota l’orquestra, liderada pel seu director honorífic Daniel Harding. El piano es confon amb la densa massa orquestral, tal com ho va concebre Brahms en aquesta gran obra, marcada per l’intent de suïcidi del seu mentor Robert Schumann, quan el febrer del 1854 es va llançar al Rin, i també per la proximitat emo­cional amb Clara Schumann.

És dilluns [abans-d’ahir] i així comença, al festival estratègic de la Generalitat de Catalunya, la gira estival que l’orquestra que va fundar Claudio Abbado ha travat amb Harding, el mestre britànic que va ser el seu deixeble –“el meu petit prodigi”, li deia–, i amb l’enigmàtic pianista rus, que és un exemple únic de sinceritat, per­sonalitat i poesia al piano. “Pocs pianistes apleguen avui aquestes tres qualitats”, adverteix Josep Maria Prat, president d’ Ibercamera i el seu agent a Espanya.

Junts fan la que, sens dubte, és una de les gires simfòniques més importants de l’estiu europeu. De fet, abans de travessar el Pirineu només hi va haver dues parades, a Wiesbaden i Lübeck. Avui són a Pollença, demà a la Quinzena de Sant Sebastià i demà passat a Santander. I, si la gira es va ampliar al Festival de Torroella, va ser per la insistència de la seva directora artística, Montse Faura, que va lluitar per oferir aquest projecte diferencial a un públic que ja no només es nodreix d’excel·lents conjunts barrocs.

L’audiència del festival l’hi va agrair dilluns infinitament, tenint en compte les grans ovacions que es van dedicar al pianista rus. La profunditat del discurs –essencial en Brahms– havia arribat al cor de molta gent, especialment al crescendo del Rondo final, amb una poderosa empenta rítmica que equilibra la tensió prèvia. Un Primer de Brahms per recordar.

“Has vist com utilitza el pedal? Sembla irracional i poc identificable amb el que se sent, i, tot i això, el so és ple, net, rodó. És una meravella”, deia entre el públic una fan que agraeix que Trífonov no busqui “la perfecció, sinó parlar a la seva manera”.

Torroella li va arrencar dos bisos, dues peces que apareixen al seu imminent últim treball My America - South . Una era El vals de Santo Domingo del dominicà Rafael Bullumba Landestoy, i l’altra, Milonga, de l’argentí Alberto Ginastera. I els que temien que el baluard rus acabi interpretant repertoris que li són aliens van quedar gratament sorpresos.

També va ser complimentat Harding amb un aplaudiment tancat després de la Vuitena simfonia de Dvorák que completava el programa i que, tot cal dir-ho, va posar a prova la capacitat de l’ Espai Ter per absorbir amb les seves dimensions mitjanes les mo­numentals dinàmiques simfòniques en què es va moure la batuta amb la Mahler Chamber. Harding coneix bé aquesta orquestra, i es permet ser flexible i transparent però al mateix temps intensament expressiu, comentava Faura mentre atenia la consellera de Cultura, Sònia Hernández, que no es va voler perdre una cita tan rellevant.

“Avui estem més a prop que fa uns anys que Torroella sigui present des del primer moment de la conversa en el moment que aquestes gires es gesten. I això és fruit del prestigi i la coherència artística que el festival ha construït al llarg de gairebé cinquanta anys”, va afegir la directora artística del festival. El mèrit no és només haver programat un gran concert, sinó haver-se situat en el circuit internacional, en què passen coses importants.

Si el lema d’aquesta edició és que l’amor deixa rastre, no deu ser que la sensibilitat estimulada any rere any per Torroella també ha anat deixant el seu rastre?

S’ho preguntava la filòsofa Eulàlia Bosch, i Faura responia: “El rastre no és només el record d’una nit excep­cional; és la confiança i la credibilitat construïdes al llarg d’anys, que fan possible que avui Torroella sigui una parada natural en el recorregut de grans gires”.