“Buscant un refugi ens entreguem a d’altres, i això passa factura”

La innocència no és incompatible amb el patiment: viure sense condicions pot aguditzar el dolor, tot i que també obre la porta a guarir-lo amb més eficàcia, sobretot quan l’experiència es transforma en música. És l’especialitat de Valeria Castro, veu suau i trèmula que canta a les emocions amb una proximitat ara posada a prova: l’artista canària, que ha fet de la proximitat un punt fort per atreure el públic, ha passat dels petits escenaris a tocar en grans recintes. El 30 d’octubre al Palau Sant Jordi, dins del festival Guitar Bcn. Avui actua a Cap Roig.

Els seus concerts, reflexiona, són “de molta intimitat, introspecció i connexió d’un a un, visceral”. “Un escenari gran no em canviarà, hi vaig amb el meu projecte de sempre”, explica Valeria Castro a la llibreria La Conxita del barri de Sants, on aprofita per comprar uns quants llibres. El secret de la canària és convertir-se en una persona més del públic, “entendre que ets el canal per explicar les coses; però les vivències, la història de cadascú pot residir en totes les cançons”, apunta.

“Parlo de complexos i pors i els tracto com a problemes col·lectius; no és possible que sigui l’única així”

L’ascens de Castro va ser del zero al cent des que va publicar el primer disc, Con cariño y con cuidado el 2023, amb una gira exitosa, la presència de la seva música en sèries com Élite i la composició de la cançó de la pel·lícula El 47 , de títol El borde del mundo . El pròxim pas va ser E   l cuerpo después de todo , àlbum reflexiu, mirada emo­cional cap a dins a partir d’expe­riències personals que no defugen els dubtes, la incertesa ni el dolor. No en va es pregunta “com queda el cos al cap i a la fi” en la cançó que dona títol al disc. “Recordo haver acabat la cançó amb el vers ‘quan un no pot’, i vaig saber que en totes les cançons en parlava: del límit, la percepció de com ens afecta tot el que ens passa”.

Amb un somriure franc que sembla que l’acompanya arreu, Castro recorda el procés d’enregistrament del disc amb Carles Campi Campón, productor de Jorge Drexler. “Era un somni”, comenta. “Té un punt naïf d’anar provant, em deia una frase que em continuo repetint: ‘Quan arribem a aquest riu, travessarem aquest pont’”. No va ser l’únic luxe que Castro es va permetre en la gra­vació. Va anar a Ciutat de Mèxic, que li va permetre allunyar-sedel soroll, amb cinc cançons alcabàs per provar-les amb una banda de sis músics, amb la premissa de tocar sense engegar la gravadora, pel plaer de fer música. “Hi vam anar a jugar amb les cançons, gairebé cap dels músics no està acostumat a tocar a l’estudi sabent que no en quedarà res, tot i que per sort en va quedar”.

La falta de pressió va permetre treure bons talls de sessions semblants a una jam, “va ser bonic veure el visceral de la música i la presència humana”. Cada músic aportava els arranjaments que creia, amb la música col·lectiva com a contrapès dels problemes personals que ressonen en les cançons. “Ha estat un disc molt personal en què parlo de pors i complexos, però els he volgut tractar com si fossin problemes col·lectius, perquè no és possible que jo sigui l’única en aquestasituació”.

D’aquest viatge musical en van sorgir cançons com Devota , en què canta que és “propietària del cos que habito” com a recordatori que “no necessites les mans de ningú, no hi pot haver ningú més que sigui propietari teu, ho has de ser tu”, afirma. “Moltes vegades, per la cerca d’un amor aliè o un refugi ens entreguem a d’altres, i això passa factura”. Més lleugera és Sentimentalmente , cúmbia nascuda del ritme llatí canari d’esperit oposat a El tiempo que no estés , en què la cantautora va abocar la por que li causava perdre l’àvia quan encara vivia.

“És una cançó sense tornada, com una carta”, comenta de la cançó. “No vaig dir mai a l’àvia que era per a ella”, reflexiona. “Pots verbalitzar la por de la mort o no verbalitzar-la, i a mi no m’agradava perquè ella era molt viva”. Va ser la cançó més dura de compondre i encara li costa cantar-la en directe, només l’ha cantada un cop. “Em pregunto què faré ara que no hi és, però m’agrada haver fet presents aquestes sensacions quan encara era entre nosaltres aquesta guerrera que tant he esmentat als concerts”, apunta de l’anciana, que deia orgullosa: “La neta m’ha fet internacional”. Tot i que aquesta música va permetre a Castro que tragués el que portava dins, no li va impedir que patís un col·lapse mental a l’octubre. Va suspendre una part de la gira. “Van ser dos mesos que vaig passar en els meus processos”, puntualitza, conscient que l’aturada és un privilegi en el seu ofici. “Hem de lluitar perquè les baixes siguin més dignes i no tinguemun sistema capitalista en què no pots frenar per necessitat per­sonal”.