De l’amnistia del 1977 a la del 2024

Abans-d’ahir es van complir cinquanta anys de la publicació en el BOE, el 4 d’agost del 1976, del decret que un any després donaria lloc a l’anomenada l lei d’ Amnistia. Va ser aprovada en el Congrés el 15 d’octubre del 1977, amb 296 vots a favor, dos en contra, un de nul i 18 abstencions, entre elles les dels diputats d’Aliança Popular (AP), embrió del Partit Popular (PP). Vet aquí una bonica efemèride, tant pel significat històric de la llei com pel seu suport massiu.

L’objecte de l’esmentat decret, amb les primeres eleccions democràtiques al caure, era “promoure la reconciliació”, amnistiant els delictes i faltes d’intencionalitat política i d’opinió. Si bé excloent els autors de delictes de sang, i impedint el reingrés en l’ Exèrcit als membres de l’ UMD.

L’ Espanya que havia patit quaranta anys de dictadura acariciava llavors la democràcia, que per definició reconeix la legitimitat de tots els partits que acaten les seves normes constitucionals. Tot i això, la llei d’ Amnistia va topar amb resistències a la dreta. Per exemple les del clarivident Manuel Fraga, líder d’AP, que va afirmar que el seu principal efecte seria “donar ànims als terroristes”. El seu portaveu parlamentari Antonio Carro va alertar que la norma induiria al “menyspreu de les lleis, el desgovern i l’anarquia”. I la revista ultradretana Fuerza Nueva va parlar de “gran traïció”... Vist el succeït després –els millors anys del país–, tots anaven errats.

Mig segle després, el 30 de maig del 2024, es va promulgar a Espanya la llei orgànica d’Amnistia per a la normalització institucional, política i social a Catalunya, en vigor a partir de l’11 de juny, el propòsit de la qual era recuperar les bases de la convivència en aquesta comunitat després del malaurat procés i la fallida declaració unilateral d’independència d’octubre del 2017, que va conduir als seus líders a la fugida o la presó.

Aquesta nova norma, que va succeir a un indult governamental per als empresonats en el judici del procés, no va ser de senzilla aprovació, perquè va xocar amb l’oposició del PP i Vox: manifestacions de carrer, pronòstics de desmantellament de la Constitució (aquesta vegada el visionari era Aznar), setges a la seu del PSOE (amb contenidors en flames, a l’estil kale borroka o plaça Urquinaona), un florit repertori d’insults a Sánchez, que la dreta continua engrossint diàriament, concentracions de jutges contraris a la llei (amb les seves togues i punyetes), i Núñez Feijóo assegurant que la llei constituïa “el retrocés més gran de la democràcia”.

Tot això, passant per alt que va ser aprovada per majoria en el Congrés, que va avalar la seva constitucionalitat, que el Consell d’Europa no s’hi va oposar i que el Constitucional va admetre que la norma servia a l’interès públic.

L’aplicació del que aprova el Congrés mereix una major diligència judicial

Passats dos anys des de la promulgació, la seva aplicació completa continua demorant-se. Alguns d’implicats en el procés han pogut beneficiar-se d’ella, però els seus dirigents principals segueixen a l’estranger o inhabilitats per a exercir càrrecs públics.

Els qui s’oposen a l’aplicació d’aquesta norma ho han fet alertant sobre els seus presumptes efectes catastròfics. Encara que les seves crítiques s’atenuen, i molt, quan la conjuntura política ho requereix: hi ha l’afalagador acostament del PP a Junts, a la recerca del seu suport a una moció de censura contra Sánchez.

Els qui s’oposen a l’esmentada aplicació semblen ignorar també que les lleis d’amnistia són habituals a Espanya: entre el 1832 i el 1977 hi va haver una vintena d’amnisties polítiques (i tres de fiscals), si bé no totes van ser del mateix rang, i algunes foren meres “autoamnisties” camuflades. Se’n van beneficiar des de carlins fins a liberals, passant per republicans, obrers vaguistes, pròfugs i desertors, sediciosos, etc.

Potser aquests dies se sentin elogis a la l lei d’ Amnistia del 1977, pel que va tenir d’ineludible porta d’accés a la democràcia. Però el millor homenatge a l’esperit d’aquella llei seria desencallar ja la llei d’ Amnistia del 2024, encara que només sigui perquè el que aprova una majoria al Congrés mereix més diligència judicial.