Tallar-se la cama per aprimar-se

Tallar-se la cama no serveix com a mètode per aprimar-se. És cert que si pugem a la bàscula amb una extremitat menys confirmarem una pèrdua de pes immediata i substancial. Només que, a canvi, la destrossa en la nostra vida serà ma­júscula. Més perjudicis que beneficis. Per això, ningú amb bon seny no aposta per l’amputació per treure’s de sobre els quilos que li sobren.

Una obvietat semblant és la que ha posat per escrit el Consell de Garan­ties Estatutàries en el dictamen sobre la proposició de llei de mesures urgents contra la compra especulativa d’habitatge, acordada per Salvador Illa i els comuns, que garanteix al primer el suport dels segons als pressupostos de la Generalitat.

El text, que compta amb el suport de tot el bloc d’esquerres –el PSC, ERC, Comuns i la CUP– i que s’havia de tramitar de manera urgent i lectura única, és als ulls del Consell de Garanties un abús jurídic superlatiu. L’òrgan consultiu l’ha enderrocada sense deixar-ne cap maó dret. Confirma, línia rere línia, les conclusions a què també hauria arribat qualsevol estudiant de Dret mínimament espavilat: som davant un nyap legislatiu de traca.

Vulneració dels drets de propietat, herència, llibertat d’empresa, invasió de competències de l’Estat, intent de legislar preceptes que incumbeixen al dret civil per la porta del darrere. Afegeixin-se defectes greus de forma, com l’abús injustificat de la lectura única. I un text redactat de parvulari amb moltes contradiccions a l’articulat que destrueixen la seguretat jurídica. Vet aquí un resum de la barrabassada.

Totes aquestes coses, en realitat, ja les sabien el PSC i els seus socis quan van acordar un text de forta ambició comunista. Però, en la política, el relat i el temps manen. En canvi, el rigor i el sentit comú són els primers ingre­dients per sacrificar a l’altar de la necessitat de l’aritmètica parlamentària. Illa volia els seus primers pressupostos, i els comuns, per la seva banda, arrencar al president de la Generalitat alguna fita significativa per poder oferir al seu cada vegada més exigu cercle de votants. Va ser la llavor del que ara el Consell Consultiu qualifica unànimement, tot i que sense utilitzar aquestes paraules, de nyap legislatiu.

El Consell Consultiu no té força coercitiva. Les seves opinions només tenen valor opinatiu. És com tenir un equip de metges en nòmina perquè es cuidin d’un, però sense el deure de fer-los cas i podent fer el contrari del que prescriuen.

Això és el que passa comunament amb els seus dictàmens. Tot i que aquesta vegada, el Govern ja ha dit a través de la consellera Sílvia Paneque que sí que prendrà en consideració el dictamen i buscarà fórmules imaginatives per reescriure la proposta de llei amb la voluntat de fer-la encaixar millor a la legalitat.

En realitat, al PSC li va com anell al dit la clatellada del Consell Consultiu. Fins al punt que un pot tenir dubtes raonables sobre si els socialistes “esperaven” el cop o el “volien”, ja que per a ells aquesta proposició de llei en la seva formulació actual obeeix a la necessitat més que no pas a la convicció. De manera que aprofitar el dictamen del Consell Consultiu que destrossa el text per posar fre i reformular-lo és l’opció més convenient per a Salvador Illa.

El problema és en el fons. És fàcil rectificar les formes o el text redactat, però el que és substancial de l’articulat té mala peça al teler, ja que no és a les mans d’una comunitat autònoma reformular drets com el de la propietat privada, l’ús dels béns heretats o coartar la llibertat de mercat. Illa i el seu equip hauran de decidir si honren el marc jurídic i competencial o si satisfan, amb poc recorregut pràctic, els seus socis més esquerrans. Les dues coses alhora no podran ser.

Som al davant d’un problema menor per al Govern. Amb els comptes aprovats, Salvador Illa s’ha garantit arribar sense flat fins al final de la legislatura. L’important eren els comptes. La proposta de llei contra l’especulació, un farcit necessari que no tenia recorregut en la seva ambició original.

L’habitatge és i continuarà sent un problema. Però el Govern sap, o hauria de saber, que per posar-hi fi no pot violar el dret a la propietat privada. Tan fàcil com entendre que per perdre pes no serveix tallar-se la cama.