El factor Espanya en la política italiana

Espanya s’ha convertit en un dels grans eixos del debat polític italià. I als aeroports també s’hi comença a notar l’efecte. Els controls dels vols procedents d’ Espanya, reintroduïts als aeroports italians després que se suspengués l’acord de Schengen arran de la crisi de Ceuta, s’apliquen de manera irregular. Després d’un començament discret, comencen a provocar cues i protestes durant el període de més trànsit de l’any. La versió del Ministeri de l’Interior italià –“només es controlaran els extracomunitaris”– no ha resistit la prova dels fets: com cal distingir-los entre la multitud de passatgers sense demanar abans la documentació?

Entre els viatgers que esperaven dimarts a la nit a l’aeroport de Milà- Linate hi havia Manuel Campo Vidal, arribat des de Madrid. “Ens van fer les mateixes preguntes que a la frontera amb els Estats Units. Va ser una sensació desagradable. No m’havia passat mai havent arribat a un país que estimem tant. La gent estava molt molesta”.

L’analista Pregliasco: “Espanya es veu com un país més dinàmic i és la nèmesi perfecta per a Meloni”

El ministre d’Exteriors, Antonio Tajani, va acabar reconeixent dimarts: “No hem trobat ningú que vingués de Ceuta, però hem de fer controls com en fem amb Eslovènia”. Les molèsties i la dificultat evident per explicar la mesura amb criteris racionals obre una reflexió dins del Govern sobre la possibilitat d’aixecar-la abans de la data prevista, el 31 d’agost. “Sí, la vam decidir quan encara no sabíem que pràcticament tothom seria repatriat”, admet un membre de l’ Executiu que demana mantenir l’anonimat. Ara per ara, no hi ha marxa enrere.

L’explicació va molt més enllà de Ceuta. Espanya s’ha convertit en el principal contrapunt polític del Govern de Giorgia Meloni.Si fa uns anys aquest paper l’exercia Emmanuel Macron, avui l’adversari que la dreta ita­liana assenyala més sovint és Pedro Sánchez, convertit en el símbol d’un model migratori i polític que la coalició conservadora fa servir com a contrast.

El primer que va demanar a Meloni que comparegui al Par­lament per explicar la ruptura diplomàtica amb Madrid va ser Nicola Fratoianni, líder d’ Aliança Verds i Esquerra. “Anunciar molt de pressa la suspensió de Schengen no només és un gest miserable i cínic, sinó també molt incòmode –explica a La Vanguardia–. Potser l’objectiu era un altre: atacar una de les economies europees que creixen més amb polítiques progressistes”.

Meloni no va respondre a la petició. Qui sí que defensa la mesura és Carlo Fidanza, cap de Germans d’ Itàlia, el partit de Meloni, al Parlament Europeu. “Esclar que Ceuta és un episodi geopolític, però passa perquè Sánchez és l’home de les portes obertes. També en immigració ha demostrat la mateixa hipocresia que amb l’energia: va comprar gas rus i ara, com que ja no en pot comprar, truca a la porta d’ Algèria, amb el resultat que tothom veia...”. Per Fidanza, suspendre Schengen va ser, sobretot, “un senyal polític”.

Pietro Benassi, diplomàtic de llarga trajectòria, creu que Itàlia va cometre un error quan no va mostrar solidaritat amb Espanya, ni tan sols el condol, per les víctimes, una actitud que, a parer seu, dificulta una resposta veritablement europea al fenomen migratori. “La immigració consisteix precisament a gestionar la complexitat, però avui es prefereix simplificar. Ja veurà que d’aquí uns dies a Itàlia ningú no en parlarà més, d’això. Millor, d’una banda, tenint en compte com s’ha tractat la qüestió, però alhora demostra la superficialitat amb què es construeix avui l’agenda política”.

Per Lorenzo Pregliasco, politòleg i director de l’empresa demoscòpica YouTrend, la decisió respon sobretot a una necessitat política. “La immigració i la seguretat són el nervi més sensible d’aquest Govern. Una enquesta nostra mostra que set de cada deu italians diuen que no se senten segurs. A més, Meloni té ara a la seva dreta un adversari, Vannacci, que insisteix precisament en aquests afers. Calia agitar una bandera, i es va triar suspendre Schengen”.

Espanya reuneix tots els elements per convertir-se en el símbol perfecte d’aquesta batalla política. “És un país que desperta proximitat i simpatia –afegeix Pregliasco–, però alhora també una certa enveja. A Itàlia creix la sensació d’estar sent superats per un país més dinàmic. Fins i tot el poder tou d’ Espanya es percep amb molta força; n’hi ha prou amb mirar a l’esport. S’hi afegeix que Espanya està governada per l’únic líder progressista d’Europa: és la nèmesi perfecta per a Meloni”.

La frontera ja no només és als aeroports.