Museus de franc, però per a qui?

Des que el 2001 elgovern laboristadel Regne Unit va ­decidir instaurar una entrada gratuïta universal per accedir a les fabuloses col·leccions dels seus museus nacionals (de la National Gallery a la Tate, el Victoria & Albert o el Museu Britànic), el nombre de visites va créixer expo­nencialment la dècada següent fins a arribar a increments de més d’un 250%. Durant un quart de segle aquesta mesura no només ha estat vista amb enveja per part de públics de tot Europa, sinó que la mera possibilitat de cobrar entrada també ha estat una cosa inimaginable per als britànics. Fins ara. Les dificultats econòmiques que tenen molts d’aquests museus han provocat que alguns s’atreveixin a tocar el que es considerava intocable i que s’hagi posat sobre la taula l’opció d’alleujar les seves malmeses finances cobrant entrada. Ara per ara es parla d’una tarifa per a turistes, però algunes veus demanen una tornada a l’ordre.

Però en aquest moment per a molts la solució a la crisi de finançament dels museus passa per una simple operació matemàtica: si els 5,8 milions de persones que van visitar el Museu Britànic l’any passat paguessin cinc lliures cadascun, s’aconseguiria una recaptació de 29 milions de lliures. La qüestió no és tan elemental. Molts dels que entren de franc a les col·leccions permanents s’animen després a pagar per veure exposicions temporals, que sí que cobren entrada, o a comprar a la botiga, fet que contribueix de manera considerable als ingressos. I, sobretot, la filosofia que impulsa l’accés lliure no respon a criteris economicistes, sinó a la voluntat de compartir uns béns que són públics i, per tant, pertanyen a tots els britànics, i donar accés a un públic més divers, especialment a aquells per a qui el preu del tiquet és un element dissuasiu. El debat està estancat, però no mort. L’alcalde de Londres, Sadiq Khan, demanava dimarts que els seus museus continuïn sent gratuïts perquè “l’art i la cultura són per a tothom, no importa d’on són ni quant guanyen”, i assegurava que “l’entrada gratuïta genera mil milions de lliures a l’any en ingressos turístics”.

Sense arribar a ser totalment de franc, a Madrid ja fa anys que els grans museus nacionals van decidir obrir franges de gratuïtat amb resultats espectaculars pel que fa a nombre de visitants. Al Museu del Prado, per exemple, es pot visitar de franc la col·lecció cada dia les últimes dues hores abans del tancament i, en horari nocturn, de 20.30 h a 23.30 h, el primer dissabte de cada mes.Les xifres són clamoroses: dels 3.513.402 visitants del 2025 (un rècord), 1.590.700 (45,28%) van accedir amb entrada gratuïta, mentre que només 221.202 (6,3%) es van beneficiar d’en­trada reduïda. El director del Prado, Miguel Falomir, no es cansa de repetir que el museu ha tocat sostre, que no necessita més visitants, però sí de més diversos. Perquè, malgrat la gratuïtat (sempre per a aturats, menors d’edat i estudiants fins a 26 anys), el perfil del visitant del Prado continua sent algú amb estudis universitaris (un 80%) i nivell adquisitiu mitjà/alt. No és una barrera econòmica, sinó social i educativa. Per Falomir, els dissabtes a la nit estan sent la porta d’entrada per a un públic majoritàriament nacional i migrant que va per primera vegada al museu en família.

La proporció de visitants que accedeixen sense passar per taquilla fins i tot és més alta al Reina Sofia: un 62% dels 1.601.732 que el 2025 van visitar la seva seu central va ser en la franja horària d’accés lliure (de 19 h a 21 h i diumenge de 12.30 h a 14.30 h) o bé gràcies a les bonificacions a col·lectius (més joves de 18 anys, més grans de 65 anys, aturats...).I al Thyssen-Bornemisza també han aconseguit que els joves hagin començat a traspassar les seves portes gràcies a les Nits Thyssen, una iniciativa que permet ­conèixer el museu de manera gratuïta els dissabtes de 21 h a 23 h. Gairebé la meitat dels visitants tenen entre 18 i 34 anys, mentre que dins l’horari habitual representen només un 10%.

Davant l’aposta decidida dels grans museus madrilenys, a Barcelona només el Museu Picasso es va afegir el 2024 a l’aposta per una cultura més inclusiva amb Picasso   Convida , arran de la qual entre l’abril i l’octubre es pot accedir lliurement a la pinacoteca del carrer Montcada de dijous a dissabte de 19 h a 21 h. Altre cop són els joves d’entre 20 i 39 anys i el públic local els principals usuaris. Aquest estiu el museu hi afegeix, a més, la gratuïtat de la seva exposició Picasso Xipre. Trobades amb la ceràmica de la Mediterrània, ja que s’inscriu dins de la presidència del Consell de la Unió Europea que va ostentar Xipre el primer semestre de l’any i era un dels requisits per percebre fons europeus.

El Museu Picasso i el Macba han establert horaris de tarda d’entrada lliure

“No crec que a Barcelona el preu de l’entrada sigui determinant a l’hora de decidir si vas o no vas a un museu, perquè per als barcelonins són pràcticament gratuïts”, apunta el regidor de Cultura i Indústries Creatives de la ciutat, Xavier Marcé, que xifra en 1,2 euros el preu mitjà de l’entrada al Macba (aplicant tots els descomptes disponibles) i de 2 euros al MNAC. “El que hem d’aconseguir és que el ciutadà, que és per a qui hi ha els museus públics, pugui gaudir d’una política de preus molt avantatjosa i el ciutadà extracomunitari o que passa només dos dies a la ciutat tingui una tarifa més normalitzada que ens ajudi a la sostenibilitat dels centres”.

Entre la sortida d’ Elvira Dyangani Ose i l’arribada de Valentín Roma a la direcció, el Macba ha implementat franges d’accés lliure els dijous, divendres i dissabtes (de 18 h a 20 h) i s’afegeix a la iniciativa de la majoria de museus de la ciutat d’obrir el primer diumenge del mes. Des del museu precisen que es tracta d’una mesura temporal que haurà de ratificar o no el nou director. En tot cas, pot ser una actuació beneficiosa per aturar la sagnia de visitants (els 265.000 del 2024 van passar a 200.000 el 2025 i continuen caient el 2026). Tot i que, de fet, al Macba l’any passat només hi van pagar entrada completa un 23,4% dels visitants, un 15% la van adquirir amb tarifa reduïda i un 61,6% no van pagar res en absolut, segons l’enquesta anual que impulsa l’Ajuntament de Barcelona (vegeu el requadre).

El plantejament del Govern britànic de tornar a cobrar als turistes estrangers als museus nacionals (17 milions de persones, és a dir, un 43% del total la temporada 2023-2024) seria inviable en qualsevol país de la Unió Europea, ja que des del 1994 una sentència del Tribunal de Justícia de Luxemburg obliga a cobrar l’entrada als ciutadans dels diferents països sense fer distincions amb la resta d’europeus com passava fins aleshores, quan la presentació del DNI eximia del pagament en museus com el Prado, el Reina Sofia o el Picasso, fins aleshores gratuïts per als locals.

Als Països Baixos han optat percrear un passi per als seus ciutadans, el Museumkaart, que per 65 euros atorga accés il·limitat i gratuït a 450 museus, 39 a Amsterdam. I el Louvre, on literalment no hi cap ni una agulla, cobra des de principis d’aquest any tarifes diferenciades en funció de si el visitant és europeu (22 euros) o no (32 euros). “Nosaltres podríem fer-ho al MNAC, però em sembla discriminatori, perquè la vocació del museu és universal i a nosaltres ens interessa igual que entre un del Perú que un altre del Japó o de Malàisia. Una cosa diferent és que crec que el públic local, que són els que financen aquest museu amb els seus impostos, haurien d’entrar-hi de franc, com si fos una biblioteca, però jurídicament és molt complex”, assenyala Pepe Serra, director del Museu Nacional d’Art de Catalunya, que diu que li agradaria seguir la política del Prado garantint que qui no tingui diners pugui entrar-hi igualment cada dia en una franja de tarda.

“Però aquí a dalt, a la muntanya, qui volguéssim ajudar el perjudicaríem, perquè l’esforç per arribar fins aquí és immens. Així que em sembla més útil dir a un jubilat que vingui quan vulgui i que sempre entrarà de franc, que no fer-lo pujar de nit. I el mateix passa amb persones amb mobilitat reduïda o famílies amb nens petits. Oferir-los la possibilitat de tenir unes hores de franc veient com arriba la gent desfeta per la calor no em sembla un espai real d’accessibilitat gratuït”, adverteix Serra.

“El 60% de la gent que no va mai als museus no és pel preu de l’entrada; ens continua faltant arribar a aquest sector social”

A banda del primer diumenge del mes, el MNAC fa 12 anys que ofereix de franc els dissabtes a partir de les 15 h. “Em van dir que al principi hi hauria una pujada gran però després aniria baixant; però no: cada dissabte és ple, se’ns inunda de públic local, cosa que significa que entre els interessats el preu de l’entrada és un element molt sensible. Entre pagar 12, 8, 7 o 6 euros i no pagar res, òbviament opten per això últim. I estadísticament està demostrat que precisament és el visitant que gasta més a la botiga i a la cafeteria”, raona el director.

“Ara bé –afegeix– el 60% de la gent que no va mai als museus no és pel preu de l’entrada, no és veritat. Ens continua faltant, a nosaltres i a tots, el sector social a què ens agradaria arribar”. En tot cas, conclou, hi hauria d’haver una política museística coordinada que, ara per ara, no existeix, i conclou que de cara al 2029, quan l’entrada al museu s’ubicarà més a baix, al Palau Victòria Eugènia, el model del Prado serà factible i desitjable.