Excessos normatius

És evident que l’accessibilitat dels ciutadans a l’habitatge és un problema greu, amb uns preus pujant a dos dígits i una enorme falta d’oferta, especialment al mercat del lloguer. Però això no pot justificar el tot s’hi val en política d’habitatge. Les conseqüències de la inacció dels poders públics durant molts anys no es poden resoldre de cop a còpia d’ ocurrències de dubtosa legalitat i efectes contraproduents. Ja fa uns mesos els vaig parlar dels meus enormes dubtes sobre la prohibició de les anomenades “compres especulatives d’habitatge”. Recordo que, com que no entenia ni l’economia de la mesura ni l’ encaix en l’ordenament jurídic, vaig anar a una tertúlia amb Pablo Feu, promotor de la mesura, per veure si se m’estava escapant alguna cosa. La breu part econòmica de la xerrada va mostrar que el ponent tenia evidents llacunes en el seu coneixement del sistema hipotecari, tot i que cal reconèixer que ell mateix va as­senyalar que d’economia no en sabia gaire. I quan va arribar la part legal tot el que havia estudiat en dret constitucional semblava que hagués quedat desfasat: amb una modificació d’una normativa urbanística es pretenia limitar un element essencial d’un dret fonamental. Una de les coses que pensava que només podien ser modificades per una llei, segurament orgànica, al Parlament de Madrid. Per ser justos cal dir que el conferenciant també tenia dubtes, però va tancar el debat amb un “si més no està bé que se’n parli”. En un sector subjecte a una constant inestabilitat regulatòria, amb efectes molt negatius sobre l’oferta, aquest argument és insostenible.

El dictamen del Consell de Garanties Estatutàries posa aquestes qüestions blanc sobre negre. Admet la legitimitat de l’objectiu d’atendre el dret a l’habitatge, però entén que els instruments triats envaeixen competències estatals i vulneren el marc constitucional. Els arguments són, en l’essencial, semblants als esgrimits a l’informe de José Manuel Trayter ( UdG) i Irene Araguàs (UB) o el més recent de Sergio Nasarre i Héctor Simón (URV).

El greu problema de l’habitatge no pot justificar una política del ‘tot s’hi val’

Aquesta proposta segueix la línia d’altres mesures miracle que han vorejat, o superat, els límits de la legislació vigent. En general es justifiquen en l’aplicació en altres llocs (París, Berlín, Amsterdam, etcètera) amb una barreja de complex d’inferioritat i principi d’autoritat. Per desgràcia, la justificació no esmenta mai el seu impacte econòmic, ja que, com en el cas de la prohibició de compres especulatives a Rotterdam, és normalment negatiu en termes dels objectius pretesos. En aquest cas es podria afegir una justificació addicional: ho proposa Trump en persona. A finals de gener el president dels Estats Units va llançar la idea d’impedir que els compradors institucionals poguessin comprar habitatges (“la gent viu a les cases, no les corporacions”). Si és una idea de Trump, què podria sortir malament! I quan es va fer públic el dictamen, es va sentir un enorme sospir provinent del Palau de la Generalitat.