Europa naufraga a l’Estret

Novembre del 2021. La frontera entre Polònia i Bielorússia es converteix en un colador. El règim del dictador bielorús Aleksandr Lukaixenko –aliat-vassall de la Rússia de Vladímir Putin– llança contra la Unió Europea desenes de milers d’immigrants i refugiats procedents de l’ Iraq i Síria, amb enganys i en viatges organitzats, en una clara maniobra de desestabilització. En aquell moment encara no se sap, però Moscou ja està preparant la invasió d’ Ucraïna per a quatre mesos després.

Unes 40.000 persones acabarien entrant a Europa el 2021 a través dels boscos de l’est de Polònia, abans que Varsòvia tingués temps d’aixecar una tanca al llarg de la frontera i enviar reforços per frenar l’allau. L’ esdeveniment va suscitar la solidaritat unànime de la UE i l’OTAN, que van denunciar un acte de guerra híbrida de Rússia i els seus aliats contra Europa. A ningú no se li va ocórrer responsabilitzar-ne el govern polonès de l’època, de l’ultraconservador partit de Jarosław Kaczyński, Dret i Justícia (PiS).

Sánchez s’ha quedat pràcticament sol en la crisi de Ceuta, com Aznar el 2002 amb Perejil

Alguns països propers van intensificar llavors el control de les fronteres interiors, però cap govern no va suspendre oficialment l’aplicació del tractat de lliure circulació de Schengen (tot i que el cert és que, des que el 2015 la cancellera Angela Merkel va decidir obrir de bat a bat les fronteres d’ Alemanya a un milió de refugiats sirians, una desena de països ja feien –i encara en fan– controls fronterers aleatoris).

Cinc anys després dels successos de Polònia, l’assalt a la frontera hispano-marroquina de Ceuta per 72.000 migrants en tot just 48 hores –la majoria dels quals ja han estat retornats a l’altre costat– ha suscitat reaccions molt diferents i ha revelat les fractures que amenacen la cohesió de la UE. Ningú, absolutament ningú –ni el Govern espanyol ni cap dels governs europeus, ni la Comissió Europea–, s’ha atrevit a assenyalar amb el dit el Marroc, responsable per acció o omissió dels fets. Han preferit mirar cap a una altra banda–massa interessos en joc– i, en lloc d’això, llançar-se a vergonyoses venjances polítiques internes, abans que fer marxa enrere en la reunió de ministres europeus de l’Interior de dimarts. Per la seva banda, l’OTAN ha guardat un espès silenci.

Tres països, Itàlia, Dinamarca i Finlàndia, van encapçalar l’atac contra el Govern espanyol, que van culpar de la crisi de Ceuta per la seva política migratòria. Al capdavant de la manifestació es van destacar la primera ministra italiana, Giorgia Meloni, líder del postfeixista Germans d’ Itàlia, i la premier danesa, Mette Frederiksen –dirigent socialdemòcrata partidària d’una línia dura pròxima a la de la ultradreta–, que van plantejar que es valorés excloure Espanya de l’espai Schengen. Un total de 22 països van signar una carta bel·ligerant en aquest sen tit i Itàlia va començar a controlar els espanyols.

Només quatre governs europeus es van excloure de la maniobra. Deixant de banda Irlanda –obligada a ser neutral perquè ostenta la presidència semestral de la Unió–, únicament se’n van desmarcar França, Luxemburg i Portugal. El Govern francès va denunciar que la polèmica carta “tenia per objectiu principal instrumentalitzar l’onada migratòria a Ceuta en contra del Govern espanyol”.

“La resposta dels líders nacionals [europeus] a Ceuta va ser desinformada i egoista, cosa que va debilitar la unitat europea i va proporcionar als enemics d’Europa precisament la narrativa que buscaven”, ha advertit Alberto Alemanno, professor de Dret Europeu a l’ HEC de París i el Col·legi d’Europa de Bruges.

La dreta i l’extrema dreta europees, cada vegada més indistingibles en la seva insomne competició per captar el vot de la por a l’estranger als seus respectius països, s’han llançat a matadegolla contra el president espanyol, el díscol Pedro Sánchez, a qui acusen d’haver encoratjat un suposat “efecte crida” amb l’actual regularització massiva d’immigrants.

La realitat, però, contradiu aquest discurs tremendista. Segons dades fresques de l’agència europea Frontex, el primer semestre d’aquest any les entrades irregulars d’immigrants per la ruta del Mediterrani central –és a dir, a través de l’ estricta Itàlia– van arribar a la xifra de 14.340, un nombre superior al de les arribades registrades en la laxa Espanya (11.574) a través de la ruta del Mediterrani occidental i la de les Canàries. El mateix va passar durant tot el 2025: Itàlia va encaixar 66.328 immigrants irregulars per 36.683 Espanya. Mal que li pesi a Meloni.

Mentre els europeus ofereixen a la resta del món el penós espectacle de la seva divisió, el Marroc ha tornat a demostrar la seva enorme capacitat de desestabilització. Després de l’anterior onada migratòria sobre Ceuta, el maig del 2021 –més limitada, van ser 10.000 persones–, va aconseguir que Madrid s’afegís a les seves tesis sobre el Sàhara Occidental. Orquestrada o només aprofitada de manera oportunista, veurem en què desemboca la crisi actual.

En qualsevol cas, si el Marroc es mostra tan desimbolt amb la UE –el seu principal soci comercial i l’agent inversor exterior més important al país– és perquè s’ha consolidat com un aliat protegit dels Estats Units. La relació entre Rabat i Washington s’ha estret especialment amb Donald Trump (incorporació del Marroc als acords d’ Abraham amb Israel, revalorització geoestratègica en un context de refredament amb Europa) i al món MAGA ja hi ha qui avala les reivindicacions territorials de Rabat sobre Ceuta i Melilla.

Però l’aliança entre els EUA i el regne alauita ve de lluny. El Marroc va ser el primer país africà a firmar amb Washington un acord bilateral comercial el 2004, amb George W. Bush, que li va concedir també l’estatus d’aliat preferent. La proximitat entre els dos països es va posar en evidència durant la crisi de Perejil, el juliol del 2002, quan el Marroc va desafiar Espanya envaint aquell disputat illot de l’ Estret i va provocar la intervenció militar espanyola. El llavors president José María Aznar es va quedar sol també en aquell envit, amb la UE i l’OTAN mirant cap a un altre costat –si no criticant Espanya–, i els EUA pressionant-lo, a través del secretari d’Estat Colin Powell, perquè retirés les tropes.

Els anys passen. El Marroc manté el seu rumb. I la UE continua naufragant.