El Nil amenaça els faraons

Els primers rajos de sol del dia surten tímids darrere de la roca ocre i encara no hi ha ni una ànima a les rampes del temple funerari de Hatxepsut. A la terrassa superior, uns guàrdies amb turbants se saluden davant d’una desena d’estàtues de la faraona, que dirigeixen la seva mirada de pedra cap a l’horitzó verd dels cultius a la vora del Nil. Al cap de poca estona, un autobús desembarca un grup de turistes i la guia, una dona que crida “ Allez , allez !” i comença l’explicació en francès d’una de les meravelles arqueològiques de la ciutat de Luxor, al centre d’ Egipte. Al migdia, a uns quants quilòmetres i ja amb el sol que agullona les coronetes, hi haurà una riuada de visitants a la Vall dels Reis, on hi ha les tombes dels faraons més important de l’imperi egipci, i també n’hi haurà en altres tresors arqueològics de la ribera oriental del Nil, com els temples de Karnak i Luxor. Hi haurà menys curiosos a les ruïnes funeràries de Ramsès III, Seti I i el Ramesseum, però en realitat a Mahmud Mustafa no li importa gaire si hi ha més o menys turistes aquí o allà; a ell l’amoïna el futur de tots els tresors arqueològics de la mateixa manera. Perquè sap que tots estan en perill. “L’aigua del Nil és una benedicció, però posa en un gran risc els monuments”, diu.

Mahmud no és arqueòleg, però als 74 anys sap detectar l’amenaça perquè en fa més de vint que intenta evitar-la. Va ser dels ­primers treballadors a la primera planta de bombatge d’aigua ­subterrània instal·lada al temple de Karnak i ha treballat a les dues que es van construir anys després al temple de Luxor i a la ribera ­occidental, al costat del Ramesseum. En aquesta última Mahmud revisa que tot funcioni bé en una màquina plena de botons de ­colors i supervisa la instal·lació del pati, on tres tubs metàl·lics enormes s’enfonsen a la terra. Aquestes canonades són un salvavides.

“Alguns temples mil·lenaris s’ensorraran d’aquí 20 o 50 anys”, adverteix l’arqueòleg McClain

“Aquesta màquina succiona l’aigua del subsol, és bona per als temples. Abans s’hi veia humitat i sal, ara ja no. Aquestes bombes funcionen 24 hores al dia perquè sense això les pedres s’omplen d’humitat. Si tots els motors es paressin, seria un desastre”.

La crisi climàtica, amb tem­peratures extremes combina- des amb pluja torrencial, i l’activitat humana, que ha provocat l’augment de les aigües subterrànies i de la salinitat, amenacen de destruir els temples mil·lenaris egipcis.

Durant gairebé tota la seva ­història, Luxor, la vella Tebes i capital de l’antic Egipte, va ser el lloc ideal per preservar les demostracions de poder dels faraons. Situada a la vora del Nil, en una zona de poca pluja, baixa humitat i una població relativament petita comparada amb les megaciutats del Caire i Alexandria, la ciutat envoltada de desert va ser una bombolla perfecta per conservar durant segles algunes de les meravelles arqueològiques més grans de la humanitat. A la dècada dels seixanta, la construcció de la presa d’ Assuan, a uns 200 quilòmetres al sud de la ciutat, ho va canviar tot.

Per l’egiptòleg nord-americà Brett McClain, director de l’ Epigraphic Survey de la Universitat de Chicagoi expert en conservació de monuments amb gairebé 30 anys de feina a Luxor, la presa va alterar el cicle natural del Nil, que abans negava la vall durant uns mesos i després hi havia temps que la terra s’assequés completament. “Aquest cicle no feia malbé els monuments perquè els seus fonaments no estaven humits tot l’any”.

La possibilitat de regular el riu per permetre fins a tres collites anuals i respondre així a una demanda més gran d’aliments d’una població egípcia que augmentava –de 26 milions d’habitants el 1960 a gairebé 120 milions avui ­– va trencar el fràgil equilibri. “Les últimes dues o tres dècades –assenyala McClain– Egipte ha experimentat una expansió enorme de les zones conreades, que fins i tot són al costat dels monuments. Aquesta agricultura intensiva fa servir grans quantitats d’aigua del Nil i el reg provoca una pujada del nivell freàtic. Quan les aigües subterrànies arriben als fonaments dels monuments, ascendeixen a través d’aquests últims com una esponja i dissolen les sals que hi ha a la pedra, que es comença a desinte- grar i a convertir-se altre cop en sorra”.

Malgrat que les autoritats ­egípcies són conscients del problema, la falta de recursos fa que gran part de la batalla estigui en mans de missions estrangeres, com la Chicago House , a què pertany McClain i que ha gastat més de 20 milions de dòlars en bombes de succió els últims 30 anys només a Luxor. Malgrat els esforços, l’egiptòleg nord-americà sap que només compren temps. “Crec que podríem veure com alguns temples mil·lenaris s’ensorraran d’aquí 20 o 50 anys. Aquests monuments representen una de les civilitzacions antigues més importants del món i han sobreviscut durant milers d’anys, són únics i irremplaçables, autèntics dipòsits d’informació sobre el passat antic. Cada vegada que un queda malmès o és destruït, la pèrdua és permanent”, lamenta.

L’aigua del Nil i la sal no són els únics enemics de les riqueses ­arqueològiques egípcies. Al temple de Karnak, el rellotge tot just passa de les deu del matí i la gran majoria dels turistes es concentra a la sala hipòstila central amb 134 columnes impontents, algunes de més de 21 metres d’alçària. També la majoria de guardians, policies i un parell de gossos magristons busquen les ombres que dibuixen les torres de pedra. Tots fugen d’un sol inclement.

Malgrat que Egipte tot just és responsable d’un 0,60% de les emissions de gasos d’efecte hivernacle al món, és un dels països més afectats pel canvi climàtic, especialment per la dependència de les aigües del Nil, i la seva temperatura anual ha augmentat aproximadament 1,5 °C des de la segona meitat del segle XX. El 2024 una altra de les ciutats centrals de l’arqueologia egípcia, ­Assuan, va abastar la temperatura màxima que s’ha registrat mai en la història d’ Egipte, quan els termòmetres van arribar als 50,9 °C.

Per l’investigador Mosab Hassan, autor de l’estudi L’impacte dels canvis del clima en la sostenibilitat dels jaciments arqueològics de Luxor , la calor extrema és un dels principals factors de risc, però no l’únic. “El patrimoni històric està cada vegada més amenaçat pels efectes de la crisi climàtica, com ara l’augment de les temperatures, les fluctuacions en els nivells d’humitat, l’increment de les precipitacions, les inundacions provocades pel Nil i les tempestes de sorra. Aquests canvis ambientals acceleren el deteriorament dels monuments, les pintures murals i els materials de construcció, cosa que planteja seriosos desafiaments per a la conservació i la sostenibilitat”.

L’egiptòleg i exministre d’ Antiguitats d’ Egipte Zahi Hawass va llançar la veu d’alarma fa uns anys en un crit que buscava remoure consciències. “Crec que d’aquí 100 anys totes aquestes antiguitats hauran desaparegut a causa del canvi climàtic”, va avisar Hawass.

Segons la prestigiosa arqueòloga espanyola Myriam Seco, que viu a Luxor des de fa 26 anys, qualsevol persona que visqui a la ciutat ha estat conscient d’aquests canvis. “A Egipte abans hi plovia molt poc i ara de vegades hi ha pluja torrencial, molt forta, que ho inunda tot. Els hiverns són més freds, i els estius, més calorosos”. Malgrat que admet l’impacte dels fenòmens meteorològics extrems a les ruïnes arqueològiques, Seco creu que cal mirar el riu per salvar-les. “El Nil ho és tot, és la vida. Sense el Nil, Egipte no existiria. Per mi el control de l’aigua és més important que el canvi climàtic. La Gran Presa del Renaixement Etíop –inaugurada el 2025– també pot canviar les coses, perquè el 60% del cabal del Nil ve del seu territori, i el riu no és infinit”.

Sabr Hassan, de 50 anys, sap des de fa generacions que el Nil és vida, però ara tem que també sigui la seva condemna. L’últim d’una llarga família de camperols, Hassan observa des d’una petita cabana de canyes al costat dels seus camps com el sol del capvespre afluixa de mica en mica i deixa pas a una brisa fresca. Com que la calor amaina, diversos agricultors apareixen pel final del camí amb els carros estirats per ases o a les motocicletes velles per cuidar les collites. Quan ens veu, Hassan s’arranja la gal·labiyya blava i demana que l’acompanyem al seu orgull: uns cultius verd intens d’espinacs, cogombre i alfals. Tot això és gràcies al riu. “El Nil és el millor que ens ha passat. Em dona felicitat. Si hi ha aigua, no pot passar res de dolent. En l’època dels meus rebesavis calia treballar de valent, havien d’anar a buscar aigua amb ases; ara hi ha uns generadors que en porten pels canals”.

El seu somriure a l’hora de parlar dels seus camps es torça quan mira a l’horitzó. Darrere d’unes palmeres es veuen les ruïnes de diversos temples. “Més enllà d’aquest canal, veus?, hi ha els temples de Ramsès II i Medinet Habu i a uns veïns els van dir que no podien regar més les collites perquè l’aigua es filtrava per la terra i afectava les ruïnes. Se’n van haver d’anar i encara esperen una solució. Em fa por que algú vingui a dir-me que pari de conrear”.

Hassan, pare de quatre fills, és conscient que el seu estil de vida té males cartes davant unes ruïnes que, a més de la indiscutible importància arqueològica, són el motor d’una indústria turística que genera gairebé tres milions de llocs de treball i suposa un 8% del PIB nacional.

Només li queda resignar-se. “És normal que vulguin protegir les ruïnes arqueològiques, són importants per a Egipte, però un dia vindran contra mi. Potser em donaran altres terres en un altre lloc i ho hauré d’acceptar”.