Molts llops, Caputxeta

Al principi no semblava que passés res gaire extraordinari. Les mares primerenques seguien recomanant prudència, folrant mobles i llibres i ajustant baranes en desnivells i escales. Els metges planificaven, com sempre, protecció al sol i irritants visites periòdiques fins a l’adolescència. Els enginyers seguien desconfiant dels ponts que havien aixecat altres enginyers. I els coachs, bombardejant-nos amb els seus tractats sobre el temor sense aixecar el cul de la cadira.

I tots tan feliços... Però amb el temps (i amb la por justa, coneguda, antiga i bíblica) vam començar a prendre el sol com si allò del melanoma fos una llegenda medieval. A negociar amb revolts i rectes lliures de peatges entre camioners i les seves bèsties de quaranta tones amb una facilitat que hauria escandalitzat Newton. I a esprémer la vida i les targetes de crèdit sense aixecar la vista del mòbil ni pensar gaire en l’endemà. Ens vam passar de frenada...

On abans hi va haver divinitat, avui hi ha mercats, algoritmes i gurus rarets

Nietzsche, que va creure que assistia a l’enterrament de Déu, es deu estar recargolant del riure veient com l’infern ha perdut la seva reputació per sempre però hem anat trobant substituts per al nostre horror al buit. On abans hi va haver divinitat, avui hi ha mercats, algoritmes, gurus rarets, experts en longevitat i massa gent disposada a cedir-te el secret definitiu de l’existència a canvi d’una subscripció mensual. No és que el llop hagi dimitit i amb ell el nostre interès en la por. El que passa és que ha posat al dia el negoci. Esperar immòbil darrere d’un arbre fins a enxampar la Caputxeta era una estratègia impecable per als Grimm, però en aquest ràpid segle XXI resulta una performance extraordinàriament ineficient.

I el llop astut s’ha dividit en milers de petites bèsties i ha assignat a cada una d’elles una preocupació diferent per colonitzar els nostres caps. Una s’ocupa del cos. Una altra, dels diners. Algunes, del planeta. Altres, dels pares i dels fills, dels avis i de les tietes velles... La més veterana, de la reputació i una altra, potser la més treballadora de totes, de convèncer-nos que sempre hauríem d’estar fent una cosa diferent de la que ens ocupa. És la mateixa por multiplicada en miniversions fins a l’infinit. Un llop transformer de cent mil caps que ens fa tremolar com mai. Ens esgota.