“És cert que som fets de pols d’estrelles, especialment binàries”

N’hi ha que neixen amb una vocació i d’altres que la ­vocació els troba pel camí. Aquest segon cas seria el de Nadia Blagorodnova (Pókhvistnevo, Rússia, 1984). Enginyera informàtica, va acabar aparcant –tot i que no del tot– els ordinadors per fixar la mirada en les estrelles. Investigadora de l’ Institut de Ciències del Cosmos de la Universitat de Barcelona (UB), els seus estudis sobre supernoves i fusions estel·lars li han valgut el premi Nacional de Recerca al Talent Jove 2025, compartit amb Katherine Villa Gómez.

Som producte de processos de milions d’anys esdevinguts a l’univers” Origen

Vostè es va graduar en Enginyeria Informàtica. Però un bon dia va entrar a treballar al projecte Gaia de l’ESA i, amb el temps, es va acabar doctorant en Astronomia. Què és el que la va atrapar?

Que cada dia, quan em llevava, començava a fer una cosa que m’agradava. És una feina en què no deixo d’aprendre mai, i això m’encanta. Vaig entrar al projecte com a enginyera i vaig veure que havia de provar científicament algun dels softwares, i per fer-ho bé necessitava un coneixement base de la ciència. Per això vaig fer primer un màster en Astrofísica. Després no tenia clar si havia de fer el doctorat, però en una escola d’estiu vaig fer un curs d’ astroestadística i em vaig adonar que podia unir certs aspectes de la informàtica i la computació amb l’exploració astronòmica.

Som pols d’estrelles?

Absolutament. Els nostres cossos estan formats per elements més pesants que els que es van sintetitzar durant el big bang, com ara carboni, nitrogen, oxigen... Fins i tot tenim ferro a la sang, que és un element molt més pesant. I això no ha sortit del no-res. Tots aquests elements s’han hagut de sintetitzar durant milions d’anys dins de les estrelles a través de la fusió nuclear o d’explosions estel·lars molt energètiques anomenades supernoves.

Vostè inclou el matís que som pols d’estrelles, sí, però sobretot binàries.

Exacte. Els nostres cossos contenen elements pesants com el ferro. Les estrelles massives (més de vuit masses solars) acaben explotant, però el seu cor de ferro es col·lapsa en forma de forat negre o estrella de neutrons, de manera que aquest ferro queda empresonat en aquest objecte compacte. El que cal són dues estrelles més petites (menys massives), anomenades nanes blanques, que tenen un cos de carboni i oxigen. A través d’emissions d’ones gravitacionals o transferència de massa s’acosten molt l’una a l’altra fins que hi ha una explosió termonuclear, cosa que converteix el carboni i l’oxigen en ferro, que acabarà expandint-se, refredant-se i creant pols estel·lar. I això una estrella sola no ho pot aconseguir.

Si en formem part, té sentit estudiar-les: sabrem més coses de nosaltres.

Una mica sí. Som producte de processos de milions d’anys esdevinguts a l’univers, i no només nosaltres, també el nostre planeta, que té un cor de níquel i ferro, molt important per als camps magnètics, que eviten que la radiació còsmica d’altes energies ens deixi fregits. Tot això ha estat possible gràcies a la nucleosíntesi [fabricació de nous elements químics a partir d’altres de més lleugers mitjançant reaccions nuclears a dins] en estrelles i estrelles binàries. No podem entendre l’univers només amb estrelles úniques. Per comprendre’l, les binàries són essencials per determinar formacions estel·lars, nucleosíntesi, evolució de galàxies, els vents que generen les supernoves, que compacten material anterior que forma d’estrelles noves...

I com més les coneguem, més coses sabrem dels planetes, que sorgeixen de les estrelles.

Correcte. Tot el material més pesant acaba formant planetes més rocosos pròxims a l’estrella. Al seu torn, també es poden formar planetes gasosos.

Com nosaltres, es pot dir que les estrelles neixen, es desenvolupen, entren a l’edat adulta i també acaben morint.

És així. Una de les coses que estudio és la fusió d’estrelles. És com un matrimoni. Dues estrelles ­neixen, es transfereixen massa, s’acosten i després tenen una fusió d’on neix un nadó, que és una estrella nova, que té la composició química (com el material genètic) de les dues progenitores.

Estudiar el cel ens ajuda a progressar com a espècie?

Crec que sí. Ens ajuda a posar les coses en perspectiva. Ens pensem moltes vegades que l’astronomia no té res a veure amb la nostra vida, però no és així. Per exemple, el nostre dia té 24 hores, que és la rotació del nostre planeta. Mesurem la nostra edat en anys, que és una volta al Sol. Els nostres ulls veuen l’òptic, és a dir, estan adaptats per detectar precisament la classe de llum que el Sol emet amb més intensitat. Quan anem a la platja, ens posem cremes perquè la llum ultraviolada, d’ones més curtes, ens crema la pell. La llum infraroja ens escalfa quan ens entra per la finestra.

L’astronomia està molt integrada a la nostra vida.

I estudiar-la és el pas per no donar les coses per fetes, sinó preguntar-nos el perquè. Això ens ajuda a saber qui som i com vam aparèixer com a espècie. També dona valor. És a dir, quan estudiem els sistemes exoplanetaris externs [els que orbiten una estrella diferent del Sol], veus que segurament no són aptes per a la vida, i això fa que siguis conscient de com és d’important i fràgil el nostre planeta.

Els potents telescopis que fan servir són com finestres que ens transporten al passat, oi?

Especialment telescopis com el James Webb, capaç de detectar llum infraroja, part de l’espectre electromagnètic que els nostres ulls no poden veure. Aquesta és la llum que va ser emesa per l’univers més primigeni. Quan ens arriba a nosaltres, ens explica la història del nostre passat. És a dir, com era l’univers pocs centenars de milions d’anys després d’haver-se format. I veiem coses que ja existien llavors: supernoves, galàxies molt massives, molta pols... Coses que ens pensàvem que no existirien tan aviat, però que, tot i això, hi eren.